PEDRES EN EL CAMÍ

Aquesta és la història de lactància de la la Laura, el Gerard i el seu fill Aleix. 
Una família lluitadora i valenta que no ha volgut renunciar a la lactància de  l'Aleix, tot i els greus entrebancs que s'han anat trobant.


Moltes gràcies Laura per compartir amb nosaltres la vostra experiència amb la lactància.

Laura i Aleix

Tot va començar un dia 14 de Novembre de 2012, arribant a

l'hospital Peretuo Socorro amb una preeclàmcia severa i 

greu. El meu fill tenia 8 mesos,35 setmanes de gestació, 

no li tocava sortir encara però a causa de la preeclàmcia 

van haver de provocar-me el part. Ens van dir que el nen 

estava preparat per nèixer i que no hi havia cap problema. 

A les 18:00 de la tarda neixia el nostre petitó, però 

realment no li tocava i no respirava com tocava. Així que 

després de veure com el toquejaven i el miraven i anava 

d'aquí cap allà i d'allà cap aquí.... el van posar sobre 

meu, però va agafar fred i seguia sense respirar bé. 

Al pujar a l'habitació, me'l vaig posar al pit i es va 

quedar sense respirar ni moure's!! Ens vam espantar 

moltíssim i ràpid i corrents se l'emportaben a l'hospital 

Arnau de Vilanova. I allà em quedaba jo , sola sense el meu 

fill ni el meu home , que estava en tot moment acompanyant 

a l'Aleix en el seu trasllat i procurant que tot sortís el 

millor que la situació ens deixava....

1 dia sense ell.....

2 dies sense ell... 

Quan va arribar una llevadora, i li comentàrem que voliem 

donar el pit al nostre petit però que estava a L'Arnau i que 

no em deixaven anar allà perquè jo no estava bé. Ella es va 

posar en marxa, ens va informar, ens va aconsellar i ajudar 

a aconseguir un tirallets per tal de que comencèssim amb 

retard la nostra lactància.

El meu home, Gerard, anava cada dia un parell de cops a 

visitar a l'Aleix que estaba allà solet.... 

Jo aguantava i em consolaba plorant, abraçada pel meu home 

i a base de mirar fotos i videos que el Gerard feia a 

l'Aleix.

Al 3r dia decideixo vestir-me i marxar, JA NO AGUANTAVA UN 

DIA MÉS SENSE EL MEU PETIT!! En signar l'alta voluntària, 

ens deixen anar amb el nostre reiet, amb la condició que a 

dormir havia de tornar a l'hospital. I així ho varem fer, 

vaig anar il·lusionadíssima a conèixer al meu petit, no 

m'havia separat d'ell en 35 setmanes intenses, i de sobte 

me'l prenen 3 dies, 3 dies llargs, tristos i plens de 

preguntes. Recordo que em treia llet cada 3 hores mirant 

les fotos que el seu pare li feia dins la incubadora. I no 

hi havia forma de que sortís res... I la segona nit (ens 

despertavam a cop de despertador per treure llet) em van 

caure unes gotes!!! El meu home i jo estavam 

emocionadíssims!!! I sembla una rucada hehehe

El dia 17 de Novembre ens retrobavem amb l'Aleix. I allà 

estava, petit, ple de cables, menjava per una sonda que li 

anava del nas a l’estòmag. Però jo els hi vaig dir que 

volia donar-li el pit, pero que encara no havia tingut la 

pujada, ja que vam tenir tot d’imprevistos. Després de tot, 

el moment més reconfortant que vaig tenir va ser que el meu 

fill , el meu petit valent va sentir la meva olor, i es va 

agafar i abraçar al meu pit, succionant com si res ja no 

existís. Era difícil al principi, ja que a la UCI neonatal, 

tot són sorolls estridents, moviment constant.... Estrés 

continu. Però va funcionar, al dia següent d’anar-hi ja li 

van poder treure la sonda gàstrica, de lo bé que popava!! 

Van ser 14 dies anant cada dia de Llardecans a Lleida i de 

Lleida a Llardecans de 9 del matí a 21 de la nit, a l'Arnau 

a donar-li calor, amor, i la popeta a l'Aleix.

A casa tot anava genial, li donava el pit a demanda, dormiem 

junts tots 3 , popava quan ell volia, es passava el dia amb 

la mama i fent mètode cangur amb el papa! Fins que el 24 de 

desembre, va agafar una infecció pulmonar severa i 

l’ingressaven a la Teknon de Barcelona urgentment. Els dos 

primers dies van ser un caos! Li administraven tants 

medicaments que no savia el que tenia pobret. El dia 1 de 

gener de 2013 ens donaven l'alta, amb un lleuger problema, 

varem estar tan malament i estressats que a mi em va 

"marxar" , "baixar" o desaparèixer la llet. I això que el 

nen popava cada 10 minuts, a l'hospital era l'unic que el 

consolava!! Vaig agafar una petita mastitis, i vam estar un 

parell de dies insistint, l'Aleix popava a totes hores, sinó 

em posava el tirallets però tot esforç té recompensa... JA 

TORNAVA A TENIR MOLTA LLET!! 

I llavors dies més tard operaven a l'Aleix d'unes hèrnies 

angonals que se li havien fet de tan plorar els dies que

havia estat  ingressat per lo del pulmó. Per operar-lo va 

haver d'estar moltes hores sense menjar (ho vaig passar fatal, 

no podia donar-li el pit!!! I ell vinga a plorar!!) i altre 

cop amb el tirallets cada 2-3hores, però vaig agafar una 

altra mastitis! Però noies després de toooootes aquestes 

pedres enel camí de la lactància ho hem aconseguit!!! Li he 

donat el pit fins als 18 mesos, al meu fill, i és el millor 

que he pogut fer. Em sento genial de veure lo guapo i enorme 

que està ara!! 

També dir-vos que avui en dia encara recorda lo bones que 

estaven les popetes hehehehehe

Gràcies.

    

LA LACTÀNCIA DE LA MONTSE

Avui compartim amb vosaltres la història de lactància de la  Montse, una mare que tot i no haver tingut una experiència fàcil amb el seu primer fill, ara té la il·lusió de poder fer tàndem.

Gràcies Montse.

Escultura de Brigide Grove

Hola,

Em dic Montse i m´agradaria poder compartir la meva experiència amb la lactància materna.

Vaig tenir un nen ara fa tres anys.

No puc dir que la meva experiència fos dolenta, però tampoc fa ser fàcil. Però si que gairebé vaig estar a punt de llençar la tovallola, més que res per inexperiència o desconeixença del tema.

Quan va nèixer i hem van posar al nen al pit, tan ell com jo eram "novatos" i  no sabiem el que haviem de fer. Jo notava que hem feia mal i que no s´agafava bé al pit. Em donava la sensació de que no tenia prouta llet i de seguida, les infermeres hem van donar l´opció del biberó. Evidentment, vaig dir que no, que seguiria insistint, però el mal era insoportable (clivelles, sang  i dolor.......). Em van aconsellar mugroneres i així vam poder trampejar un mesos, encara que fins i tot amb "aquell plàstic" em feia mal!
Cada vegada que el nen popava a mi hem queien les llàgrimes . El meu entorn no entenia perquè volia patir d´aquella manera, però jo, que soc molt tosuda, volia seguir provant.

Aixi vam estar durant uns tres mesos i mitg i finalment, com per art de màgia....... fora mugronera i a popar!!!!!

I res de dolor, res de clivelles, res de crema.... Tot sol es va curar!!!

Tant que va costar al principi i ara que el meu fill ja té tres anys, encara popa!!  Ara estic embarassada i el pit hem fa mal quan el nen popa, però tot i que el dolor hem recorda al de quan va nèixer, jo aguanto i ell entèn de que "a la mare li fa mal i a d´anar poquet a poquet".

No sé si podré arribar a fer tàndem, però si que hem faria il.lusió tenir  un fill a cada pit!

APILAM ENS ENTREVISTA

L'Associació per a la Promoció i Investigació científica i cultural de la Lactancia Materna, APILAM, ens ha entrevistat per parlar de lactància materna, coneixe'ns més com a associació i, els motius que ens mouen a recolzar el projecte d'e-lactancia.

APILAM -¿Qué es ALLETA?

ALLETA -Somos una asociación formada por madres que damos apoyo a la lactancia natural y a todo lo que ello comporta, tanto a nivel afectivo como alimenticio para nuestros hijos.

Nuestra iniciativa surge de la falta de información y de los mensajes contradictorios que hay en el entorno de la alimentación de los recién nacidos. Pensamos que nuestra ayuda puede ser muy útil para aquellas mujeres que, con poca o sin experiencia, opten por el mejor camino para sus bebés: la lactancia materna.

Las asesoras de nuestro grupo somos madres que hemos dado o estamos dando pecho a nuestros hijos, hemos consultado y estudiado bibliografía diversa sobre lactancia, embarazo, parto, el sueño o la crianza, y regularmente asistimos a cursos de formación en materia de lactancia materna.

Nuestro grupo es de autoayuda, sin ánimo de lucro y, por lo tanto, el apoyo y las actividades de proponemos son gratuitas. Nos financiamos a través de las cuotas de nuestras socias, subvenciones públicas y/o privadas, y donaciones de particulares.

 

APILAM -¿Porqué y cuándo surgió ALLETA?

ALLETA -ALLETA nació, como todos los grupos de apoyo, de la necesidad de tener un apoyo en lactancia materna con conocimientos actualizados y en un concepto basado en el apoyo de madre a madre.

 

APILAM -¿Qué tipo de consultas sobre lactancia os realizan con más frecuencia?

ALLETA -Dificultades en la posición en las tomas, duración de las mismas, mastitis, introducción de alimentación complementaria, cómo compaginarla con la vuelta al trabajo...

 

APILAM -En vuestra opinión, ¿qué factores facilitan la lactancia materna? 

ALLETA -Creemos que la formación de los profesionales que atienden a las madres y sus bebés es un factor básico. Aún encontramos profesionales que recomiendan el “cada-tres-horas-diez-minutos”, cuando el pecho se sabe que es a DEMANDA.

Pero sobre todo, las ganas que tiene una madre por vivir esta experiencia y cómo su entorno más inmediato la acompaña.

 

APILAM -¿Cómo surgió la iniciativa del donativo a e-lactancia?

ALLETA -Desde la asociación ALLETA conocemos el trabajo del Dr.Paricio y la web e-lactancia que tan útil es para las madres que estamos dando pecho. También tuvimos el placer de tenerlo como ponente en el Curso de Actualización en Lactancia Materna de 2011 que organizamos desde Alleta. Reconocemos su dedicación y consideramos que es un proyector BÁSICO y necesario.

 

APILAM -¿Qué os decidió a realizar el donativo a e-lactancia?

ALLETA -La importancia de tener una web de referencia rigurosa y actualizada sobre la compatibilidad de los medicamentos y sobre todo, apoyar a un gran profesional que vive y siente la lactancia de la misma manera que la sentimos desde la asociación.

 

APILAM -En una frase, qué es para ALLETA la lactancia materna

ALLETA -La lactancia materna es algo que va mas allá de un nutriente, es calor, es amor, es madre, es sobre todo, vínculo.

L'entrevista ha estat publicada al bloc d'APILAM, Todo sobre lactancia.

http://apilamblog.blogspot.com.es/2015/04/la-lactancia-materna-es-algo-que-va-mas.html?m=1 

LA Mª JOSÉ

Aquesta setmana us presentem un breu relat que més que una història de lactància és un agraïment. 

La Mª José ens ha fet un retorn de la seva experiència i ens ha encantat saber que amb la seva segona filla ha pogut viure la lactància com ella volia.

Gràcies M. José per fer-nos arribar aquestes paraules.

 

La meva experiència suposo que és força corrent. 

Al meu primer fill només li vaig poder donar el pit dos mesos i convinat amb biberó...em sentia fatal!!!!

A la segona vaig jurar-me que ho aconseguiria...No va ser fàcil. Al mes i mig vaig anar a parlar amb la llevadora per dir-li que no podia continuar, no podia més. La nena plorava cada hora i mitja, jo estava esgotada, no podia dormir, tenia la sensació de que no feia res més en tot el dia que donar el pit... 

La llevadora em va aconsellar el vostre grup. Amb vosaltres, miraculosament, em van desaparèixer tots els dubtes,tots els neguits, de tal manera que vaig poder gaudir de donar el pit a la meva filla durant tot el seu primer any de vida. Va ser fantàstic. Aquell lligam encara dura ara, i crec que durarà sempre. 

GRÀCIES.

L'HELENA, UNA MARE EXPERTA EN PATINATGE QUE FA TÀNDEM

Aquesta setmana compartim amb vosaltres la història de lactància de l'Helena. Una mare que ha alletat 4 anys i mig al seu primer fill i 4 a la petita.
La nostra protagonista i els seus fills van estar fent tàndem durant 2 anys i mig i, al mateix temps, l'Helena era donant de llet materna. Una lactància feliç de gairebé 6 anys ininterromputs.

Gràcies Helena per compartir amb nosaltres la teva experiència.

El meu primer fill va néixer a l’hospital, en un part molt medicalitzat, després d’intentar parir a casa i bloquejar-me. A l’hospital no se’ns va respectar en absolut i va ser una experiència dolorosa. Per sort, tenia clar que volia alletar i m’havia llegit tot el que havia pogut (guies, manuals, tríptics d’associacions, Carlos González…) i tot i que al principi vaig patir molta irritació per una succió molt continuada, suposo que el meu fill necessitava compensar tot el que ens havia passat i per una senyora episiotomia que m’havien fet, vaig passar amb paciència el primer mes i a poc a poc vam anar ordenant les tomes. Vam viure una lactància meravellosa sense clivelles ni mastitis ni res més que no fossin les típiques crisis de creixement i la típica fase de mossegar, que vam afrontar sense problemes. Dormíem tots tres junts i el 90% de les nits eren boníssimes, fent 5-6 despertades per popar de les que gairebé ni m’adonava. La complementària va ser molt fàcil, al seu ritme i tots dos érem feliços amb el nostre fular amunt i avall.

En una visita a la doctora de capçalera per un assumpte poc important, el mes abans de quedar embarassada de nou, em va dir que deslletés el meu fill i jo li vaig dir que ja veuria el que feia, per no discutir. Però em va deixar anar: “Fes el que vulguis. Però més que res és perquè pots patir petits avortaments”…Imagineu-vos la meva cara, “petits avortaments?” Estava ple de mala baba i cinisme, però vaig callar.

Criar el meu fill va ser tan fàcil i feliç que quan tenia 12 mesos em vaig quedar embarassada de la meva filla. Els tres primers mesos van ser una mica durs pel tema dels vòmits i per l'adoloriment dels pits, però negociant la durada de les tomes, vam seguir endavant. Als 5 mesos d’embaràs vaig deixar de portar el meu fill a sobre, no podia ni amb el Mei Tai ni amb la bandolera, anava cansadíssima. La meva sogra em va regalar una cadireta de passeig i ell estava conforme a “caminar-cadireta-braços iaia”  i jo el tenia a la falda sempre que érem a casa per compensar. Als set mesos d’embaràs va començar a mossegar, crec que perquè no treia la quantitat que ell volia i com que li deia que si mossegava no hi havia popa, va passar una setmana sense demanar popa i vaig pensar que érem part d’aquell 60% que es deslleten.

 Però als 7 dies em va  dir “mama popa” i jo li  vaig recordar que li donava però sense mossegar.Va popar a sac fins el dia que vaig parir. La meva filla va néixer a casa en un part meravellós a les 11:45 de la nit, amb una nevada espectacular. Es va agafar al pit sense cap problema i a primera hora del matí van portar el meu fill: “EL BEBEEEEEEÈ!”, va dir amb un somriure enorme, no ho oblidaré mai.

 La popa  va ser el gran remei als moments en que em reclamaven tots dos, un a cada popa i ningú s’havia d’esperar per les atencions de la mama. Normalment quan la petita popava, ell també i sinó miràvem contes, enganxines, trencaclosques…Els dos primers mesos popaven al mateix ritme, estaven els dos com dos cigronets. Les nits eren el moment més delicat, perquè tots dos em volien en exclusiva i era complicat. Poc a poc ens vam anar coneixent tots i ells han anat aprenent a esperar torn i a compartir. Fa més d’un any que fem tàndem i és tant especial! Alletar-los als dos, veure com es donen la mà mentre popen, com la nena pica el cul de sa germà demanat torn, com ell espera dient “Aquella popa és meva, eh tata?”, quan arribo de fer alguna gestió i se’m llancen a sobre i el meu fill diu: “Pesem eh…és que som grans!…som grans i volem popa”. Poparan fins que ho necessitin, tan a nivell físic com afectiu, perquè jo sóc feliç així, els meus fills també i el meu marit també.

Aquestes alçades encara hi ha gent que no s’ha avorrit de preguntar si no es tenen gelosia, si tinc prou llet pels dos, si no som massa grans, fins quan els penso alletar…però jo ja sóc tan experta en patinatge que tot em rellisca! Fins l’ infinit i més enllà!!!

Helena.

* El relat de l'Helena ha estat publicat amb anterioritat al bloc de l'Alba Padró Som la llet http://criatures.ara.cat/somlallet/2011/03/29/aquella-popa-es-meva-eh-tata/

VACANCES DE SETMANA SANTA

Us informem que durant les vacances de Setmana Santa no hi haurà reunions d'Alleta.

Reprendrem les trobades al Centre Cívic de Pardinyes el proper dilluns 13 d'abril.

Imatge original de Paul Fiann

Si teniu qualsevol consulta podeu contactar amb nosaltres per mail o per telèfon, que podeu trobar en aquest mateix bloc o al nostre web http://www.alleta.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=8&Itemid=12

Disculpeu les molèsties.
Equip d'Alleta.

UNA MARE AMB LES IDEES CLARES

Aquí teniu el relat d'una mare amb les idees clares, més del que fins i tot ella s'hauria pogut pensar després de tenir tots els dubtes que poden arribar a tenir qualsevol mare d'un primer fill.

Gràcies per compartir amb nosaltres la teva història de lactància.

El punt de vista preferit de la lactància de la nostra protagonista

Tinc 30 anys i la meva filla ahir va fer un any. Som tres germanes i ma mare no ens va alimentar amb lacància materna perquè en aquella època no era una cosa que es promogués, inclús ma mare diu que a ella en quant va tenir a una de les tres, no recordo quina, li van embenar els pits ben fort (encara no sé amb quina finalitat). Tot i així, he vist a les meves germanes donar el pit als seus fills. Una d’elles fins i tot a dos fills a l'hora.

Jo tenia clar que volia donar-li el pit a la meva filla, però les últimes setmanes d’embaràs si em preguntaven pel tema, jo contestava que “ho intentaría”. Contestava això perquè vaig començar a veure molts casos en què no pujava la llet, el nen es quedava amb gana, gent a la que li feia molt mal… En definitiva, que una cosa que ha de ser tant fàcil i natural, al final no resultava tant fàcil, o això és el que em semblava.

Quan va nèixer la petita se’m va enganxar crec que bastant bé. A l’hospital me van dir que me la posès cada dos-tres hores. No ho vaig fer, no sé si vaig fer bé o malament. Però va nèixer amb tres quilets, i la llevadora del CAP m’havia dit que els bebés néixen amb reserves, així que la vaig deixar que dormís el que ella necessitès i quan es despertava me la posava al pit. N'hi havia un al que no s’enganxava bé, i va continuar així quan vam arribar a casa. Però amb dos visites de la llevadora a casa es va sol.lucionar el problema.

Els dos primers mesos van ser molt bonics i molt durs. Tenia la sensació de que no feia més que donar-li el pit. La nena popava i als deu minuts s’adormia. Popava continuament. Alguns van començar a insinuar que potser es quedava amb gana, que igual amb un biberó… Però jo sabia que no era això, la nena agafava pes, el que pasava és que simplement era un bebé i tot allò era normal. Sacrificat, esclau si vols, molt cansat… Però normal i preciós. Tot i això també hi van haver moments en què me vaig desanimar. No podia fer res més que estar-me al sofà amb el pit fora quan tenia mil coses que fer a casa, però sabia que era allò el que tocava en aquell moment. I tot i que les insinuacions constants sobre donar-li “una ajuda” no ajuden en absolut, el meu marit estava del meu costat i això va ser molt important per a mi.

Als pocs dies d’estar a casa me van haver d’ingressar per una infecció i el ginecòleg me va dir que no li podia donar el pit pel tractament que m’havia de posar. Me vaig sentir fatal, me va fer molta pena pensar que tant petiteta, amb lo bé que s’havia agafat, li haguès de donar durant tota la setmana que duraria el tractament el biberó, amb el risc de que després rebutges el pit. Vaig demanar parlar amb una llevadora o una pediatra per aquest tema però a l’ingressar de nit, fins l’endemà no van venir a l’habitació. Així que tota la nit li vaig donar biberons. Pel matí tant la llevadora com la pediatra me van dir que no hi havia problema amb donar-li el pit, va ser un gran alleujament i vam reprendre la L.M. He que dir que aquells dies van ser durs. No me trobava bé, amb el suero posat, la meva inexperiència i la gran demanda del bebé, se’m va fer molt costós i inclús desagradable. En algun moment, i sabent lo “cómode” que havia sigut la nit que li vaig donar els bibes que en 5 minuts se l’havia pres i a dormir un bon rato, vaig tindre la tentació de demanar-ne algun. Però bé, ho vam fer com vam poder i vam sortir d’aquella història amb més pena que glòria però bé.

Quan vaig començar a treballar la nena tenia 5 mesos i una setmana, i les setmanes prèvies a començar va ser un mal de cap pensar com ho fariem. Però un cop vam començar amb la nova rutina va ser molt fàcil. Me treia la llet a l'oficina i li donaven al dia següent la toma que jo no hi era.

Li he donat L.M. en exclusiva i a demanda fins als 7 mesos. Ja sé que hauria d’haver sigut fins els 6 però entre unes coses i altres… Només li vaig introduir la fruita als 6 mesos i tot lo altre a partir dels 7.

M’han sorprès algunes persones que s’estranyen que li continui donant el pit tot i que ja menja “normal”, i me cansa haver-me de justificar tantes vegades. Preguntes com: “encara li dones el pit? Però ja no tant, no? i quan li treuràs?” formen part del dia a dia.

A dia d’avui, que ja té un anyet, li dono el pit per esmorzar, a la tarde algun ratet i per dormir (això me té morta, popa tota la nit). Els caps de setmana, com no treballo, li dono més cops. I no sé quan li treuré, no m’ho he plantejat encara. He de dir que tot i que ho respecto moltíssim, no m’agradaria que s’allarguès molt. Espero que ella poc a poc ho vagi deixant i si no, doncs ja veurem. Sobre la marxa.

La meva experiencia és genial, la recomano a tothom. Quan era més bebé me quedava embadalida mirant-la des d’aquell punt de vista que tenim les mares quan donem el pit. Li vaig fer mil fotos intentant guardar aquella imatge per sempre. I quan ha anat creixent, m’he sentit estimada i especial amb les seves carícies mentres popa. M’encanta quan te soneta i busca el pit, com es calma amb mi, i el vincle que es crea.

I per acabar, també vull dir que una mica també m’ha decebut, ja que he llegit per tot arreu que els nens alimentats amb L.M. agafen més defenses, que tenen menys infeccions respiratòries i menys otitis que els nens alimentats amb llet artificial. I la meva filla, alimentada exclusivament amb L.M. durant quasi 7 mesos, ha patit d’això, i greument. Però bé, sé que en aquestes coses influeixen més factors i que tot i això he fet el millor per ella i ho tornaré a fer en el futur.