Una família lluitadora i valenta que no ha volgut renunciar a la lactància de l'Aleix, tot i els greus entrebancs que s'han anat trobant.
Moltes gràcies Laura per compartir amb nosaltres la vostra experiència amb la lactància.
 |
| Laura i Aleix |
Tot va començar un dia 14 de Novembre de 2012, arribant a
l'hospital Peretuo Socorro amb una preeclàmcia severa i
greu. El meu fill tenia 8 mesos,35 setmanes de gestació,
no li tocava sortir encara però a causa de la preeclàmcia
van haver de provocar-me el part. Ens van dir que el nen
estava preparat per nèixer i que no hi havia cap problema.
A les 18:00 de la tarda neixia el nostre petitó, però
realment no li tocava i no respirava com tocava. Així que
després de veure com el toquejaven i el miraven i anava
d'aquí cap allà i d'allà cap aquí.... el van posar sobre
meu, però va agafar fred i seguia sense respirar bé.
Al pujar a l'habitació, me'l vaig posar al pit i es va
quedar sense respirar ni moure's!! Ens vam espantar
moltíssim i ràpid i corrents se l'emportaben a l'hospital
Arnau de Vilanova. I allà em quedaba jo , sola sense el meu
fill ni el meu home , que estava en tot moment acompanyant
a l'Aleix en el seu trasllat i procurant que tot sortís el
millor que la situació ens deixava....
1 dia sense ell.....
2 dies sense ell...
Quan va arribar una llevadora, i li comentàrem que voliem
donar el pit al nostre petit però que estava a L'Arnau i que
no em deixaven anar allà perquè jo no estava bé. Ella es va
posar en marxa, ens va informar, ens va aconsellar i ajudar
a aconseguir un tirallets per tal de que comencèssim amb
retard la nostra lactància.
El meu home, Gerard, anava cada dia un parell de cops a
visitar a l'Aleix que estaba allà solet....
Jo aguantava i em consolaba plorant, abraçada pel meu home
i a base de mirar fotos i videos que el Gerard feia a
l'Aleix.
Al 3r dia decideixo vestir-me i marxar, JA NO AGUANTAVA UN
DIA MÉS SENSE EL MEU PETIT!! En signar l'alta voluntària,
ens deixen anar amb el nostre reiet, amb la condició que a
dormir havia de tornar a l'hospital. I així ho varem fer,
vaig anar il·lusionadíssima a conèixer al meu petit, no
m'havia separat d'ell en 35 setmanes intenses, i de sobte
me'l prenen 3 dies, 3 dies llargs, tristos i plens de
preguntes. Recordo que em treia llet cada 3 hores mirant
les fotos que el seu pare li feia dins la incubadora. I no
hi havia forma de que sortís res... I la segona nit (ens
despertavam a cop de despertador per treure llet) em van
caure unes gotes!!! El meu home i jo estavam
emocionadíssims!!! I sembla una rucada hehehe
El dia 17 de Novembre ens retrobavem amb l'Aleix. I allà
estava, petit, ple de cables, menjava per una sonda que li
anava del nas a l’estòmag. Però jo els hi vaig dir que
volia donar-li el pit, pero que encara no havia tingut la
pujada, ja que vam tenir tot d’imprevistos. Després de tot,
el moment més reconfortant que vaig tenir va ser que el meu
fill , el meu petit valent va sentir la meva olor, i es va
agafar i abraçar al meu pit, succionant com si res ja no
existís. Era difícil al principi, ja que a la UCI neonatal,
tot són sorolls estridents, moviment constant.... Estrés
continu. Però va funcionar, al dia següent d’anar-hi ja li
van poder treure la sonda gàstrica, de lo bé que popava!!
Van ser 14 dies anant cada dia de Llardecans a Lleida i de
Lleida a Llardecans de 9 del matí a 21 de la nit, a l'Arnau
a donar-li calor, amor, i la popeta a l'Aleix.
A casa tot anava genial, li donava el pit a demanda, dormiem
junts tots 3 , popava quan ell volia, es passava el dia amb
la mama i fent mètode cangur amb el papa! Fins que el 24 de
desembre, va agafar una infecció pulmonar severa i
l’ingressaven a la Teknon de Barcelona urgentment. Els dos
primers dies van ser un caos! Li administraven tants
medicaments que no savia el que tenia pobret. El dia 1 de
gener de 2013 ens donaven l'alta, amb un lleuger problema,
varem estar tan malament i estressats que a mi em va
"marxar" , "baixar" o desaparèixer la llet. I això que el
nen popava cada 10 minuts, a l'hospital era l'unic que el
consolava!! Vaig agafar una petita mastitis, i vam estar un
parell de dies insistint, l'Aleix popava a totes hores, sinó
em posava el tirallets però tot esforç té recompensa... JA
TORNAVA A TENIR MOLTA LLET!!
I llavors dies més tard operaven a l'Aleix d'unes hèrnies
angonals que se li havien fet de tan plorar els dies que
havia estat ingressat per lo del pulmó. Per operar-lo va
haver d'estar moltes hores sense menjar (ho vaig passar fatal,
no podia donar-li el pit!!! I ell vinga a plorar!!) i altre
cop amb el tirallets cada 2-3hores, però vaig agafar una
altra mastitis! Però noies després de toooootes aquestes
pedres enel camí de la lactància ho hem aconseguit!!! Li he
donat el pit fins als 18 mesos, al meu fill, i és el millor
que he pogut fer. Em sento genial de veure lo guapo i enorme
que està ara!!
També dir-vos que avui en dia encara recorda lo bones que
estaven les popetes hehehehehe
Gràcies.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada