IMPORTANT !

A partir del 22 de setembre ens reunim els dilluns de 17:30 a 19:00 al Centre Cívic de Pardinyes.

Igualment, els nostres telèfons continuen estant disponibles per a qualsevol consulta o dubte que tinguis, i si es necessari, podem quedar amb vosaltres i veure'ns.

30 de març 2015

L'HELENA, UNA MARE EXPERTA EN PATINATGE QUE FA TÀNDEM


Aquesta setmana compartim amb vosaltres la història de lactància de l'Helena. Una mare que ha alletat 4 anys i mig al seu primer fill i 4 a la petita.
La nostra protagonista i els seus fills van estar fent tàndem durant 2 anys i mig i, al mateix temps, l'Helena era donant de llet materna. Una lactància feliç de gairebé 6 anys ininterromputs.

Gràcies Helena per compartir amb nosaltres la teva experiència.


El meu primer fill va néixer a l’hospital, en un part molt medicalitzat, després d’intentar parir a casa i bloquejar-me. A l’hospital no se’ns va respectar en absolut i va ser una experiència dolorosa. Per sort, tenia clar que volia alletar i m’havia llegit tot el que havia pogut (guies, manuals, tríptics d’associacions, Carlos González…) i tot i que al principi vaig patir molta irritació per una succió molt continuada, suposo que el meu fill necessitava compensar tot el que ens havia passat i per una senyora episiotomia que m’havien fet, vaig passar amb paciència el primer mes i a poc a poc vam anar ordenant les tomes. Vam viure una lactància meravellosa sense clivelles ni mastitis ni res més que no fossin les típiques crisis de creixement i la típica fase de mossegar, que vam afrontar sense problemes. Dormíem tots tres junts i el 90% de les nits eren boníssimes, fent 5-6 despertades per popar de les que gairebé ni m’adonava. La complementària va ser molt fàcil, al seu ritme i tots dos érem feliços amb el nostre fular amunt i avall.

En una visita a la doctora de capçalera per un assumpte poc important, el mes abans de quedar embarassada de nou, em va dir que deslletés el meu fill i jo li vaig dir que ja veuria el que feia, per no discutir. Però em va deixar anar: “Fes el que vulguis. Però més que res és perquè pots patir petits avortaments”…Imagineu-vos la meva cara, “petits avortaments?” Estava ple de mala baba i cinisme, però vaig callar.

Criar el meu fill va ser tan fàcil i feliç que quan tenia 12 mesos em vaig quedar embarassada de la meva filla. Els tres primers mesos van ser una mica durs pel tema dels vòmits i per l'adoloriment dels pits, però negociant la durada de les tomes, vam seguir endavant. Als 5 mesos d’embaràs vaig deixar de portar el meu fill a sobre, no podia ni amb el Mei Tai ni amb la bandolera, anava cansadíssima. La meva sogra em va regalar una cadireta de passeig i ell estava conforme a “caminar-cadireta-braços iaia”  i jo el tenia a la falda sempre que érem a casa per compensar. Als set mesos d’embaràs va començar a mossegar, crec que perquè no treia la quantitat que ell volia i com que li deia que si mossegava no hi havia popa, va passar una setmana sense demanar popa i vaig pensar que érem part d’aquell 60% que es deslleten.

 Però als 7 dies em va  dir “mama popa” i jo li  vaig recordar que li donava però sense mossegar.Va popar a sac fins el dia que vaig parir. La meva filla va néixer a casa en un part meravellós a les 11:45 de la nit, amb una nevada espectacular. Es va agafar al pit sense cap problema i a primera hora del matí van portar el meu fill: “EL BEBEEEEEEÈ!”, va dir amb un somriure enorme, no ho oblidaré mai.

 La popa  va ser el gran remei als moments en que em reclamaven tots dos, un a cada popa i ningú s’havia d’esperar per les atencions de la mama. Normalment quan la petita popava, ell també i sinó miràvem contes, enganxines, trencaclosques…Els dos primers mesos popaven al mateix ritme, estaven els dos com dos cigronets. Les nits eren el moment més delicat, perquè tots dos em volien en exclusiva i era complicat. Poc a poc ens vam anar coneixent tots i ells han anat aprenent a esperar torn i a compartir. Fa més d’un any que fem tàndem i és tant especial! Alletar-los als dos, veure com es donen la mà mentre popen, com la nena pica el cul de sa germà demanat torn, com ell espera dient “Aquella popa és meva, eh tata?”, quan arribo de fer alguna gestió i se’m llancen a sobre i el meu fill diu: “Pesem eh…és que som grans!…som grans i volem popa”. Poparan fins que ho necessitin, tan a nivell físic com afectiu, perquè jo sóc feliç així, els meus fills també i el meu marit també.

Aquestes alçades encara hi ha gent que no s’ha avorrit de preguntar si no es tenen gelosia, si tinc prou llet pels dos, si no som massa grans, fins quan els penso alletar…però jo ja sóc tan experta en patinatge que tot em rellisca! Fins l’ infinit i més enllà!!!


Helena.


* El relat de l'Helena ha estat publicat amb anterioritat al bloc de l'Alba Padró Som la llet http://criatures.ara.cat/somlallet/2011/03/29/aquella-popa-es-meva-eh-tata/



27 de març 2015

VACANCES DE SETMANA SANTA


Us informem que durant les vacances de Setmana Santa no hi haurà reunions d'Alleta.

Reprendrem les trobades al Centre Cívic de Pardinyes el proper dilluns 13 d'abril.

Imatge original de Paul Fiann

Si teniu qualsevol consulta podeu contactar amb nosaltres per mail o per telèfon, que podeu trobar en aquest mateix bloc o al nostre web http://www.alleta.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=8&Itemid=12


Disculpeu les molèsties.
Equip d'Alleta.


23 de març 2015

UNA MARE AMB LES IDEES CLARES

Aquí teniu el relat d'una mare amb les idees clares, més del que fins i tot ella s'hauria pogut pensar després de tenir tots els dubtes que poden arribar a tenir qualsevol mare d'un primer fill.

Gràcies per compartir amb nosaltres la teva història de lactància.


El punt de vista preferit de la lactància de la nostra protagonista
Tinc 30 anys i la meva filla ahir va fer un any. Som tres germanes i ma mare no ens va alimentar amb lacància materna perquè en aquella època no era una cosa que es promogués, inclús ma mare diu que a ella en quant va tenir a una de les tres, no recordo quina, li van embenar els pits ben fort (encara no sé amb quina finalitat). Tot i així, he vist a les meves germanes donar el pit als seus fills. Una d’elles fins i tot a dos fills a l'hora.

Jo tenia clar que volia donar-li el pit a la meva filla, però les últimes setmanes d’embaràs si em preguntaven pel tema, jo contestava que “ho intentaría”. Contestava això perquè vaig començar a veure molts casos en què no pujava la llet, el nen es quedava amb gana, gent a la que li feia molt mal… En definitiva, que una cosa que ha de ser tant fàcil i natural, al final no resultava tant fàcil, o això és el que em semblava.

Quan va nèixer la petita se’m va enganxar crec que bastant bé. A l’hospital me van dir que me la posès cada dos-tres hores. No ho vaig fer, no sé si vaig fer bé o malament. Però va nèixer amb tres quilets, i la llevadora del CAP m’havia dit que els bebés néixen amb reserves, així que la vaig deixar que dormís el que ella necessitès i quan es despertava me la posava al pit. N'hi havia un al que no s’enganxava bé, i va continuar així quan vam arribar a casa. Però amb dos visites de la llevadora a casa es va sol.lucionar el problema.

Els dos primers mesos van ser molt bonics i molt durs. Tenia la sensació de que no feia més que donar-li el pit. La nena popava i als deu minuts s’adormia. Popava continuament. Alguns van començar a insinuar que potser es quedava amb gana, que igual amb un biberó… Però jo sabia que no era això, la nena agafava pes, el que pasava és que simplement era un bebé i tot allò era normal. Sacrificat, esclau si vols, molt cansat… Però normal i preciós. Tot i això també hi van haver moments en què me vaig desanimar. No podia fer res més que estar-me al sofà amb el pit fora quan tenia mil coses que fer a casa, però sabia que era allò el que tocava en aquell moment. I tot i que les insinuacions constants sobre donar-li “una ajuda” no ajuden en absolut, el meu marit estava del meu costat i això va ser molt important per a mi.

Als pocs dies d’estar a casa me van haver d’ingressar per una infecció i el ginecòleg me va dir que no li podia donar el pit pel tractament que m’havia de posar. Me vaig sentir fatal, me va fer molta pena pensar que tant petiteta, amb lo bé que s’havia agafat, li haguès de donar durant tota la setmana que duraria el tractament el biberó, amb el risc de que després rebutges el pit. Vaig demanar parlar amb una llevadora o una pediatra per aquest tema però a l’ingressar de nit, fins l’endemà no van venir a l’habitació. Així que tota la nit li vaig donar biberons. Pel matí tant la llevadora com la pediatra me van dir que no hi havia problema amb donar-li el pit, va ser un gran alleujament i vam reprendre la L.M. He que dir que aquells dies van ser durs. No me trobava bé, amb el suero posat, la meva inexperiència i la gran demanda del bebé, se’m va fer molt costós i inclús desagradable. En algun moment, i sabent lo “cómode” que havia sigut la nit que li vaig donar els bibes que en 5 minuts se l’havia pres i a dormir un bon rato, vaig tindre la tentació de demanar-ne algun. Però bé, ho vam fer com vam poder i vam sortir d’aquella història amb més pena que glòria però bé.

Quan vaig començar a treballar la nena tenia 5 mesos i una setmana, i les setmanes prèvies a començar va ser un mal de cap pensar com ho fariem. Però un cop vam començar amb la nova rutina va ser molt fàcil. Me treia la llet a l'oficina i li donaven al dia següent la toma que jo no hi era.

Li he donat L.M. en exclusiva i a demanda fins als 7 mesos. Ja sé que hauria d’haver sigut fins els 6 però entre unes coses i altres… Només li vaig introduir la fruita als 6 mesos i tot lo altre a partir dels 7.
M’han sorprès algunes persones que s’estranyen que li continui donant el pit tot i que ja menja “normal”, i me cansa haver-me de justificar tantes vegades. Preguntes com: “encara li dones el pit? Però ja no tant, no? i quan li treuràs?” formen part del dia a dia.

A dia d’avui, que ja té un anyet, li dono el pit per esmorzar, a la tarde algun ratet i per dormir (això me té morta, popa tota la nit). Els caps de setmana, com no treballo, li dono més cops. I no sé quan li treuré, no m’ho he plantejat encara. He de dir que tot i que ho respecto moltíssim, no m’agradaria que s’allarguès molt. Espero que ella poc a poc ho vagi deixant i si no, doncs ja veurem. Sobre la marxa.

La meva experiencia és genial, la recomano a tothom. Quan era més bebé me quedava embadalida mirant-la des d’aquell punt de vista que tenim les mares quan donem el pit. Li vaig fer mil fotos intentant guardar aquella imatge per sempre. I quan ha anat creixent, m’he sentit estimada i especial amb les seves carícies mentres popa. M’encanta quan te soneta i busca el pit, com es calma amb mi, i el vincle que es crea.

I per acabar, també vull dir que una mica també m’ha decebut, ja que he llegit per tot arreu que els nens alimentats amb L.M. agafen més defenses, que tenen menys infeccions respiratòries i menys otitis que els nens alimentats amb llet artificial. I la meva filla, alimentada exclusivament amb L.M. durant quasi 7 mesos, ha patit d’això, i greument. Però bé, sé que en aquestes coses influeixen més factors i que tot i això he fet el millor per ella i ho tornaré a fer en el futur.




17 de març 2015

ALLETAR I TREBALLAR UN DRET DE LES DONES, conferència en conmemoració del Dia de la Dona


El passat 11 de març l'equip d'Alleta us vam oferir la conferència: Alletar i treballar, un dret de les dones, a càrreg d'Aurora Richarte, membre de la Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya.

Taula de presentació de l'acte formada per la Neus, vocal d'Alleta, l'Aurora Richarte i la nostra presidenta, la Noèlia.
L'Aurora ens va parlar dels drets que tenen les dones un cop són mares: el permís de maternitat, la lactància, la reducció de jornada, l'exedència, la cura d'un fill/a amb malaltia greu, ...

L'acte va tenir molt bona acollida i la participació de les assistents va ser força activa. Queda clar que el tema ens preocupa i ens planteja dubtes que cal resoldre.
L'Aurora Richarte amb part de l'equip d'Alleta.

Tot seguit us pengem el powerpoint de la conferència:

http://www.slideshare.net/nuriasemis/alletar-i-treballar-un-dret-de-les-dones-45943644









16 de març 2015

D0N'T DISTURB


La Lorena, mare i sòcia d'Alleta, ha volgut col·laborar amb nosaltres i ens ha fet aquest preciós regal, un penjador Don't disturb amb uns pràctics consells per a extreure i emmagartzemar adequadament la llet materna. 
El penjador va dirigit a totes les mares lactants que han d'anar fent peripècies a l'hora d'alletar a la seva criatura o simplement per a poder treure's la llet fora de casa. Tot i que també serveix per a mares vintage que volen tenir una bonic detall de disseny.

Gràcies Lorena,

Equip Alleta.


Penjador Don't disturb by Sombrero Cloché

Descarregreu-vos el vostre penjador Don't disturb:



LA LORENA, UNA MARE VINTAGE



Avui publiquem el relat de la Lorena, tota una mare vintage que ha sabut superar amb escreix cada repte que la lacància materna li ha plantejat. 
A més a més li hem d'agrair moltíssim, no només el seu testimoni sinó també la seva col·laboració amb Alleta amb un regal preciós que ha dedicat a totes les mares lactants. Us el podeu descarregar en aquest mateix post.

Gràcies Lorena.


Tot i tenir la sort d'haver parit un "popero professional", el primer mes i mig de lactància va ser com un forat negre a la meva vida. Hores i hores mirant al sostre, estirada al llit amb el Genís ara a un pit, ara a un altre. Un cop passada aquesta prova d'accés duríssima (reconec que no la vaig passar sola, el Jordi em va ajudar a l'examen), vaig entrar al paradís, a una de les etapes més reboniques que he viscut (n'hi ha moltes). El donar pit, les carícies, les mirades, el conéixer-nos, el fer més equip... A mesura que s'atansava el dia de la meva reincorporació laboral em sentia més preocupada, nerviosa i em preguntava si podria fer el que volia: lactància exclusiva fins als sis mesos (treballant des dels 4!!!). Mai m'havia tret llet. Bé, una vegada, i no em va anar bé. "Quan em treuré llet?" "I si els pits m'estallen a meitat d'una entrevista?" "I si he de viatjar a fer un repor i no em puc treure la llet?" "I si no em puc treure prouta llet com per a que el Genís es quedi ben tipet?". Vaig pensar que érem un bon equip, i que ho faríem tot bé. Així que amb aquest mantra vaig iniciar l'estreta relació amb el "saca-leches".
Així com el Genís sempre ha pres el pit quan ha volgut, al carrer, en un espai privat, públic... i la gent ho ha respectat i fins i tot ho he viscut amb tanta normalitat que la gent semblava integrar-ho a l'espai, ni miraven, vaja! Tot va ser diferent amb el "saca-leches". Vaig observar la necessitat d'amagar-me, no és plan treure's llet mentre berenes en una fleca o mentre fas trucades de feina o escrius un mail. I així la relació a dos (el saca-leches i jo) es va convertir en una relació de tres. El tercer en discòrdia era (i és) el lavabo. Tal qual. Recordo la cara de sorpresa absoluta de les noies del diari quan entraven al wc i em trobaven palplantada "saca-leches" en mà i mòbil a l'altra (és avorrit sense mòbil i sola al lavabo). No els molestava, simplement que es notava que haguessin agraït el saber que hi era. Vam establir una contrassenya: quan la porta del lavabo de noies estigués tancada, és que estava jo treient-me llet. Vivint això vaig pensar que seria bo penjar una senyal a la porta per a quan estigués dintre treient-me llet. També la vaig trobar a faltar als lavabos de l'estació d'Atocha. No vaig veure la sala de lactància a temps i em vaig tancar en un wc. Vaig tardar tant (10 min per pit) que la noia encarregada ja picava a la porta per si m'havia passat alguna cosa. Si haugés posat un "don't disturb"... I així, va sorgir la idea. En comptes de buscar zones de lactància arreu, o per evitar que la seva absència sigui una pedra en el camí, vaig crear el "Sóc una mare vintage", per convertir qualsevol
habitació o espai en zona de lactància. El disseny és mèrit del pare del Genís, un dissenyador gràfic excepcional, amb qui, un cop més, hem fet equip. El lema "Sóc una mare vintage" és un homenatge a ma padrina, mare de 8 fills als que va donar el pit fins als dos anys o més per pur instint, sense saber ni què ni qui era la OMS. Em considero una mare vintage perquè recupero, com tantes mares que conec, la lactància com aliment i molt més per al meu fill, com feia ma padrina.

Penjador Don't disturb by Sombrero Cloché
Alletar és bonic, màgic i sa, però també és complicat i reconec que jo he tingut la sort de que tot hagi anat fluid. Així que vaig veure que és molt important la feina que fan les noies d'Alleta, ajudant en tots els sentits a que tota dona es senti forta i segura en la lactància. Entre la família, el diari i Sombrero Cloché no em queda molt temps per col·laborar de forma activa amb Alleta, així que vaig pensar en aportar el meu granet de sorra així, amb aquest "Don't disturb" que espero que ajudi a moltes #maresVintage.

#SócUnaMareVintage

Lorena



Descarregreu-vos el vostre penjador Don't disturb:



14 de març 2015

ALLETA A PETITÀLIA 2015

Un any més ens podràs trobar a la Fira Petitàlia 2015, que se celebra el proper 21 i 22 de març. 
Allí podràs visitar el nostre stand, atès per les nostres assessores i mares que col·laboren amb nosaltres, amb qui podràs compartir dubtes i experiències, recollir informació, ...

Tot seguit us adjuntem el programa d'activitats:

 
Us hi esperem!

Salutacions,
L’equip d’Alleta



10 de març 2015

LA LACTÀNCIA DE LA MAYTE I LA SÍLVIA

Avui amb el testimoni de la Mayte inaugurem un nou apartat del nostre bloc, on volem mostrar-vos les experiències que tenen les mares amb la lacància materna en primera persona.
La vivència de la lactància de la Mayte i la Sílvia, i també del Toni, és una història de superació personal i d'amor per sobre de tot. Ens mostra com uns inicis difícils poden tenir un final feliç amb la informació i el suport adequats, i sobretot com la lactància pot curar les ferides que es poden obrir després d'una cesària.
Des d'aquí li volem agrair que hagi compartit amb nosaltres la seva esperiència.


Sóc la Mayte i la meva filleta és la Sílvia i ara té 16 mesets.

Sempre he pensat que tinc instint maternal i sempre havia tingut clar que donaria el pit als meus fills, però per desconeixement sempre havia dir “si puc, li donaré pit”. Ara sé que totes les mares que volen, poden donar pit, i les que no volen estan en tot el seu dret de no fer-ho.

Al quedar embarassada vaig buscar llibres que parlessin de l’embaràs i de la maternitat. M’agrada molt llegir i per Sant Jordi acostumo a fer la meva gran comprada anual de llibres, uns perquè me’ls han recomanat i d’altres perquè m’enamoren des del taulell estant. I així vaig descobrir el “Bésame Mucho” i a partir d’ell, “Un Regalo para toda la vida”.

Vaig descobrir que totes les mares poden donar pit.
Vaig descobrir que hi havia grups que donaven suport a la lactància.
Vaig descobrir que es podia donar pit tant temps com es volgués.
Vaig descobrir totes les coses bones que comporten la lactància, tant per la mare com pel bebè.

Un cop vaig ser mare vaig SENTIR quan de meravellós té la lactància.

L’inici va ser dificultós.

La Sílvia va néixer per cesària però abans de que passés un hora des de que va néixer ja estàvem juntes a l’habitació. La llet va trigar més de tres dies a pujar i a la clínica ningú sabia com ajudar-me a col·locar a la Sílvia al pit...jo no sabia si ho feia bé.
Ningú del meu entorn entenia el meu empenyo en voler donar pit i des del primer dia vaig sentir les típiques frases de “igual no tens prou llet”, “dóna-li el biberó i no et compliquis”, “donar pit es molt pesat”,etc. Fins i tot la meva mare, que va alletar 4 mesos al meu germà (a mi només 20 dies) anava fent que no amb el cap mentre jo intentava que la Sílvia s’enganxés.
Al arribar a casa, tot i l’alegria de saber que els meus pits estaven plens de llet, la cosa va empitjorar. La Sílvia no s’agafava bé, jo no la col·locava bé i agafava unes postures impossibles i els meus mugrons em feien molt mal...a mesura que anaven passant les tomes les llàgrimes eren més grans per la impotència de no saber que feia malament més que pel dolor....vaig anar a Alleta. Em van ajudar amb la col·locació però tampoc va millorar.
Cada cop la desesperació era més gran i quasi sentia vergonya per no saber-ho fer bé. Em sentia molt frustrada com a mare: no havia pogut donar a  llum a la meva filla i a sobre no sabia donar-li el pit....
El meu marit, la única persona que realment em va animar i em va donar suport en aquells durs primers mesos, fart de veurem plorar, va anar a comprar-me unes mugroneres......quin alleujament per als meus mugrons!!!
Varem estar amb mugroneres durant més de dos mesos....per sort, la producció de llet la vaig mantenir.
Mai vaig donar-li cap suplement de llet artificial.
Les tomes amb mugroneres eren eternes i la sensació de frustració no acabava de marxar. Jo volia donar el pit i no volia que la Sílvia xuclés cap goma!
Vaig tornar a Alleta.
Varem tornar a col·locar a la Sílvia. Em van ensenyar com donar el pit tombada (un gran descobriment!).
A l’arribar a casa vaig abandonar les mugroneres, els mugrons em van tornar a fer mal però vaig aguantar i continuar. Vaig fer el mètode pell amb pell tal i com m’havien recomanat a Alleta i va funcionar.
En una setmana vaig deixar de fer anar les mugroneres.

La Sílvia s’enganxava bé.

Ara plorava de FELICITAT!
Ho havia aconseguit.
Les tomes van passar de ser d’una hora a 15 minuts la més llarga!!

Quan varem començar amb l’alimentació complementària, varem passar de la inseguretat de saber si prenia prou llet dels primers mesos a la tranquil·litat de saber que tot el que li faltés de sòlid s’ho compensaria ella mateixa popant més.

La tranquil·litat de que vagis on vagis, facis el que facis, la teva filla sempre té disponible el millor aliment en la quantitat justa que li fa falta (mai s’acaba) i en la temperatura ideal (no crema i no es refreda), es igual que estiguis dalt d’una serralada o que et quedis al carrer perquè s’ha espatllat el pany de la porta (com ens va passar a la platja aquest estiu!)

Quan vaig reincorporar-me a la feina, em treia la llet i li donava la meva mare en biberó. En una setmana ja s’hi va habituar. Va resultar ser molt més fàcil del que em pensava. Es totalment compatible anar a treballar i donar pit. Bé cal dir que una reducció de la jornada laboral hi ajuda molt. També sentia tranquil·litat de saber que tot el que no hagués volgut menjar durant el matí quan jo no hi era, ho compensaria per la tarda/nit popant.

El millor moment del dia és quan torno a casa al migdia i ens estirem al llit a popar i per fer la migdiada...i quan era més petitona feia la migdiada a sobre meu.

Ara gaudim de cada toma. M’encanta quan em demana popa, “vú-popá” diu! I quan acaba de popar li dona un petonet al meu pit!

Ens serveix d’aliment, de consol quan se fa pupa, per a dormir, en els despertars nocturns, com a medicina quan ens fan mal les dentetes, com a dieta ideal quan tenim la panxeta malament....

Donar el pit ha set el nostre bàlsam reparador: ens ha compensat d’un part per cesària, ens ha compensat de no haver pogut donar-li la benvinguda que els pares havíem desitjat per aquell dia.
Es com tornar a confiar en el meu cos, en el meu instint de mare...

Dono gràcies a la meva obstinació, al meu marit, a Alleta (a la Rosa i a la Cristina), al Dr. Gonzàlez pels seus meravellosos llibres i sobretot, a la meva filleta per fer-me tant feliç.
           
Mayte, Toni i Sílvia.


09 de març 2015

ELS DRETS DE LA MARE TREBALLADORA

Ana Pacheco, advocada.
Com ja sabeu el 8 de març se celebra el dia internacional de la dona treballadora. 
Nosaltres, com a dones i mares treballadores volem compartir amb vosaltres uns documents elaborats per l'advocada Ana Pacheco, on amb rigor i tot luxe de detalls tracta el tema dels permisos, baixes i tota la documentació que hi està relacionada; ja sigui en el cas de mares treballadores per compte aliè com per mares autònomes, des de l'embaràs i postpart, així com en casos d'adopció.



https://www.slideshare.net/secret/Nd4aw0qcsTvb7Q
 https://www.slideshare.net/secret/rR6CaxQicF15R5




04 de març 2015

Alletar i Treballar


Dins dels actes per conmemorar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, des d'Alleta us volem convidar a una conferència que tindrà lloc el dia 11 de març a les 18:00 h. a la Sala Jaume Magre (C/ Bisbe Torres, 2) de Lleida.

 "Alletar i treballar, un dret de les dones" a càrrec de l'Aurora Richarte Gimenez.



L'acte és gratuit i obert a tothom. 

Podeu fer-ne la difusió que vulgueu.

Els infants són molt benvinguts.

Us hi esperem!!