IMPORTANT !

A partir del 22 de setembre ens reunim els dilluns de 17:30 a 19:00 al Centre Cívic de Pardinyes.

Igualment, els nostres telèfons continuen estant disponibles per a qualsevol consulta o dubte que tinguis, i si es necessari, podem quedar amb vosaltres i veure'ns.

13 de novembre 2015

SMLM 2015: Dr. J.M. Paricio "Lactancia y mujer trabajadora. Estrategias"


Alleta va poder comptar amb el Dr. José María Paricio per posar un punt i final de luxe a la Setmana Mundial de la Lactància Materna 2015 amb la xerrada Lactancia y mujer trabajadora. Estrategias.

El Dr. Paricio és pediatre, creador del web e-lanctancia.org, membre del Comité de Lactància Materna de l'AEP, autor del llibre Tu eres la mejor madre del mundo i, recentment nomenat Sotsdirector mèdic de l'Hospital de Borja.
En la seva ponència el dr. Paricio ens va fer un repàs de l'evolució de la lactància des del s.XIX fins als nostres dies, del tractament de la lactància per part dels pediatres, del patriarcat i la conciliació entre el paper de mare lactant i dóna treballadora passant per la necessitat d'afavorir la lactància materna en tant que és beneficiosa tant pel binomi mare-fill com pel sistema sanitari, entre d'altres. 
Va ser una jornada molt profitosa i amb una bona participació de públic. 

En aquest link podeu consultar la presentació de la xerrada.

12 de novembre 2015

SMLM 2015: L'alimentació de la mare lactant

Dins del context de la Setmana Mundial de la Lactància Materna, el dia 8 d'octubre la nostra companya MªJosé -mare treballadora, assessora de lactància i doula, va oferir al Centre Cívic de Pardinyes la xerrada: L'alimentació de la mare lactant: mites i realitats.

Una xerrada amb continguts molt necessaris per la salut de les mares lactants. 

Entre les assistents hi comptavem futures mares, mares lactants i professionals sanitàries. 



Tot seguit teniu el link de la presentació de la xerrada.


SMLM 2015: Preparem la tornada a la feina



El passat 7 d'octubre, en el marc de la Setmana Mundial de la Lactància Materna, l'equip d'Alleta vam oferir la xerrada Alletar i treballar, un dret, seguida d'una xerrada-taller que vam anomenar Preparem la tornada a la feina: l'extracció de llet materna.

La Neus ens va parlar de com les mares ens podem preparar per compaginar la lactància materna amb la tornada a la feina. Tot tractant des dels aspectes legals relacionats amb els permisos de maternitat i lactància, fins a la previsió que caldria fer pel que fa a l'alimentació de la criatura lactant.
El tema va generar moltes preguntes i va permetre resoldre els dubtes de les assistents pel que fa a la burocràcia dels permisos de maternitat, així com la inseguretat que genera la incorporació a la feina quan ets mare recent.

Tot seguit la Núria ens va explicar tot allò relacionat amb l'extracció de la llet materna. Es va parlar de quan és necessari l'extracció de llet materna, diferents tipus de tirallets i tècniques d'extracció i conservació de la llet materna entre d'altres.
La xerrada-taller va permetre la interacció entre les mares assistents, que van compartir experiències i consells, a l'hora que s'aclarien dubtes i es tractaven les possibles dificultats que poden trobar les mares a l'hora d'extreure's la llet.


En el següent link podeu veure la presentació de les xerrades.
https://www.slideshare.net/secret/ih6zIN6jDG4lvw






01 de juliol 2015

VACANCES D'ESTIU

Us informem que durant les vacances d'estiu, que coincideixen amb el curs escolar, no farem reunions al Centre Cívic de Pardinyes.

Per a qualsevol consulta o urgència us podeu posar en contacte amb nosaltres a través del nostre mail o trucant-nos a qualsevol dels telèfons, que trobareu en aquest mateix blog o al nostre web.

Disculpeu les molèsties i disfruteu de l'estiu.

Atentament,

Equip d'Alleta.

04 de maig 2015

PEDRES EN EL CAMÍ

Aquesta és la història de lactància de la la Laura, el Gerard i el seu fill Aleix. 
Una família lluitadora i valenta que no ha volgut renunciar a la lactància de  l'Aleix, tot i els greus entrebancs que s'han anat trobant.


Moltes gràcies Laura per compartir amb nosaltres la vostra experiència amb la lactància.


Laura i Aleix
Tot va començar un dia 14 de Novembre de 2012, arribant a
l'hospital Peretuo Socorro amb una preeclàmcia severa i 
greu. El meu fill tenia 8 mesos,35 setmanes de gestació, 
no li tocava sortir encara però a causa de la preeclàmcia 
van haver de provocar-me el part. Ens van dir que el nen 
estava preparat per nèixer i que no hi havia cap problema. 
A les 18:00 de la tarda neixia el nostre petitó, però 
realment no li tocava i no respirava com tocava. Així que 
després de veure com el toquejaven i el miraven i anava 
d'aquí cap allà i d'allà cap aquí.... el van posar sobre 
meu, però va agafar fred i seguia sense respirar bé. 
Al pujar a l'habitació, me'l vaig posar al pit i es va 
quedar sense respirar ni moure's!! Ens vam espantar 
moltíssim i ràpid i corrents se l'emportaben a l'hospital 
Arnau de Vilanova. I allà em quedaba jo , sola sense el meu 
fill ni el meu home , que estava en tot moment acompanyant 
a l'Aleix en el seu trasllat i procurant que tot sortís el 
millor que la situació ens deixava....
1 dia sense ell.....
2 dies sense ell... 
Quan va arribar una llevadora, i li comentàrem que voliem 
donar el pit al nostre petit però que estava a L'Arnau i que 
no em deixaven anar allà perquè jo no estava bé. Ella es va 
posar en marxa, ens va informar, ens va aconsellar i ajudar 
a aconseguir un tirallets per tal de que comencèssim amb 
retard la nostra lactància.
El meu home, Gerard, anava cada dia un parell de cops a 
visitar a l'Aleix que estaba allà solet.... 
Jo aguantava i em consolaba plorant, abraçada pel meu home 
i a base de mirar fotos i videos que el Gerard feia a 
l'Aleix.
Al 3r dia decideixo vestir-me i marxar, JA NO AGUANTAVA UN 
DIA MÉS SENSE EL MEU PETIT!! En signar l'alta voluntària, 
ens deixen anar amb el nostre reiet, amb la condició que a 
dormir havia de tornar a l'hospital. I així ho varem fer, 
vaig anar il·lusionadíssima a conèixer al meu petit, no 
m'havia separat d'ell en 35 setmanes intenses, i de sobte 
me'l prenen 3 dies, 3 dies llargs, tristos i plens de 
preguntes. Recordo que em treia llet cada 3 hores mirant 
les fotos que el seu pare li feia dins la incubadora. I no 
hi havia forma de que sortís res... I la segona nit (ens 
despertavam a cop de despertador per treure llet) em van 
caure unes gotes!!! El meu home i jo estavam 
emocionadíssims!!! I sembla una rucada hehehe
El dia 17 de Novembre ens retrobavem amb l'Aleix. I allà 
estava, petit, ple de cables, menjava per una sonda que li 
anava del nas a l’estòmag. Però jo els hi vaig dir que 
volia donar-li el pit, pero que encara no havia tingut la 
pujada, ja que vam tenir tot d’imprevistos. Després de tot, 
el moment més reconfortant que vaig tenir va ser que el meu 
fill , el meu petit valent va sentir la meva olor, i es va 
agafar i abraçar al meu pit, succionant com si res ja no 
existís. Era difícil al principi, ja que a la UCI neonatal, 
tot són sorolls estridents, moviment constant.... Estrés 
continu. Però va funcionar, al dia següent d’anar-hi ja li 
van poder treure la sonda gàstrica, de lo bé que popava!! 
Van ser 14 dies anant cada dia de Llardecans a Lleida i de 
Lleida a Llardecans de 9 del matí a 21 de la nit, a l'Arnau 
a donar-li calor, amor, i la popeta a l'Aleix.
A casa tot anava genial, li donava el pit a demanda, dormiem 
junts tots 3 , popava quan ell volia, es passava el dia amb 
la mama i fent mètode cangur amb el papa! Fins que el 24 de 
desembre, va agafar una infecció pulmonar severa i 
l’ingressaven a la Teknon de Barcelona urgentment. Els dos 
primers dies van ser un caos! Li administraven tants 
medicaments que no savia el que tenia pobret. El dia 1 de 
gener de 2013 ens donaven l'alta, amb un lleuger problema, 
varem estar tan malament i estressats que a mi em va 
"marxar" , "baixar" o desaparèixer la llet. I això que el 
nen popava cada 10 minuts, a l'hospital era l'unic que el 
consolava!! Vaig agafar una petita mastitis, i vam estar un 
parell de dies insistint, l'Aleix popava a totes hores, sinó 
em posava el tirallets però tot esforç té recompensa... JA 
TORNAVA A TENIR MOLTA LLET!! 
I llavors dies més tard operaven a l'Aleix d'unes hèrnies 
angonals que se li havien fet de tan plorar els dies que
havia estat  ingressat per lo del pulmó. Per operar-lo va 
haver d'estar moltes hores sense menjar (ho vaig passar fatal, 
no podia donar-li el pit!!! I ell vinga a plorar!!) i altre 
cop amb el tirallets cada 2-3hores, però vaig agafar una 
altra mastitis! Però noies després de toooootes aquestes 
pedres enel camí de la lactància ho hem aconseguit!!! Li he 
donat el pit fins als 18 mesos, al meu fill, i és el millor 
que he pogut fer. Em sento genial de veure lo guapo i enorme 
que està ara!! 
També dir-vos que avui en dia encara recorda lo bones que 
estaven les popetes hehehehehe
 
Gràcies.
 
    

20 d’abril 2015

LA LACTÀNCIA DE LA MONTSE



Avui compartim amb vosaltres la història de lactància de la  Montse, una mare que tot i no haver tingut una experiència fàcil amb el seu primer fill, ara té la il·lusió de poder fer tàndem.

Gràcies Montse.


Escultura de Brigide Grove
Hola,

Em dic Montse i m´agradaria poder compartir la meva experiència amb la lactància materna.

Vaig tenir un nen ara fa tres anys.

No puc dir que la meva experiència fos dolenta, però tampoc fa ser fàcil. Però si que gairebé vaig estar a punt de llençar la tovallola, més que res per inexperiència o desconeixença del tema.

Quan va nèixer i hem van posar al nen al pit, tan ell com jo eram "novatos" i  no sabiem el que haviem de fer. Jo notava que hem feia mal i que no s´agafava bé al pit. Em donava la sensació de que no tenia prouta llet i de seguida, les infermeres hem van donar l´opció del biberó. Evidentment, vaig dir que no, que seguiria insistint, però el mal era insoportable (clivelles, sang  i dolor.......). Em van aconsellar mugroneres i així vam poder trampejar un mesos, encara que fins i tot amb "aquell plàstic" em feia mal!
Cada vegada que el nen popava a mi hem queien les llàgrimes . El meu entorn no entenia perquè volia patir d´aquella manera, però jo, que soc molt tosuda, volia seguir provant.

Aixi vam estar durant uns tres mesos i mitg i finalment, com per art de màgia....... fora mugronera i a popar!!!!!

I res de dolor, res de clivelles, res de crema.... Tot sol es va curar!!!

Tant que va costar al principi i ara que el meu fill ja té tres anys, encara popa!!  Ara estic embarassada i el pit hem fa mal quan el nen popa, però tot i que el dolor hem recorda al de quan va nèixer, jo aguanto i ell entèn de que "a la mare li fa mal i a d´anar poquet a poquet".

No sé si podré arribar a fer tàndem, però si que hem faria il.lusió tenir  un fill a cada pit!


16 d’abril 2015

APILAM ENS ENTREVISTA

L'Associació per a la Promoció i Investigació científica i cultural de la Lactancia Materna, APILAM, ens ha entrevistat per parlar de lactància materna, coneixe'ns més com a associació i, els motius que ens mouen a recolzar el projecte d'e-lactancia.



APILAM -¿Qué es ALLETA?
ALLETA -Somos una asociación formada por madres que damos apoyo a la lactancia natural y a todo lo que ello comporta, tanto a nivel afectivo como alimenticio para nuestros hijos.
Nuestra iniciativa surge de la falta de información y de los mensajes contradictorios que hay en el entorno de la alimentación de los recién nacidos. Pensamos que nuestra ayuda puede ser muy útil para aquellas mujeres que, con poca o sin experiencia, opten por el mejor camino para sus bebés: la lactancia materna.
Las asesoras de nuestro grupo somos madres que hemos dado o estamos dando pecho a nuestros hijos, hemos consultado y estudiado bibliografía diversa sobre lactancia, embarazo, parto, el sueño o la crianza, y regularmente asistimos a cursos de formación en materia de lactancia materna.
Nuestro grupo es de autoayuda, sin ánimo de lucro y, por lo tanto, el apoyo y las actividades de proponemos son gratuitas. Nos financiamos a través de las cuotas de nuestras socias, subvenciones públicas y/o privadas, y donaciones de particulares.
 
APILAM -¿Porqué y cuándo surgió ALLETA?
ALLETA -ALLETA nació, como todos los grupos de apoyo, de la necesidad de tener un apoyo en lactancia materna con conocimientos actualizados y en un concepto basado en el apoyo de madre a madre.
 
APILAM -¿Qué tipo de consultas sobre lactancia os realizan con más frecuencia?
ALLETA -Dificultades en la posición en las tomas, duración de las mismas, mastitis, introducción de alimentación complementaria, cómo compaginarla con la vuelta al trabajo...
 
APILAM -En vuestra opinión, ¿qué factores facilitan la lactancia materna? 
ALLETA -Creemos que la formación de los profesionales que atienden a las madres y sus bebés es un factor básico. Aún encontramos profesionales que recomiendan el “cada-tres-horas-diez-minutos”, cuando el pecho se sabe que es a DEMANDA.
Pero sobre todo, las ganas que tiene una madre por vivir esta experiencia y cómo su entorno más inmediato la acompaña.
 
APILAM -¿Cómo surgió la iniciativa del donativo a e-lactancia?
ALLETA -Desde la asociación ALLETA conocemos el trabajo del Dr.Paricio y la web e-lactancia que tan útil es para las madres que estamos dando pecho. También tuvimos el placer de tenerlo como ponente en el Curso de Actualización en Lactancia Materna de 2011 que organizamos desde Alleta. Reconocemos su dedicación y consideramos que es un proyector BÁSICO y necesario.
 
APILAM -¿Qué os decidió a realizar el donativo a e-lactancia?
ALLETA -La importancia de tener una web de referencia rigurosa y actualizada sobre la compatibilidad de los medicamentos y sobre todo, apoyar a un gran profesional que vive y siente la lactancia de la misma manera que la sentimos desde la asociación.
 
APILAM -En una frase, qué es para ALLETA la lactancia materna
ALLETA -La lactancia materna es algo que va mas allá de un nutriente, es calor, es amor, es madre, es sobre todo, vínculo.

L'entrevista ha estat publicada al bloc d'APILAM, Todo sobre lactancia.



07 d’abril 2015

LA Mª JOSÉ


Aquesta setmana us presentem un breu relat que més que una història de lactància és un agraïment. 
La Mª José ens ha fet un retorn de la seva experiència i ens ha encantat saber que amb la seva segona filla ha pogut viure la lactància com ella volia.

Gràcies M. José per fer-nos arribar aquestes paraules.
 

La meva experiència suposo que és força corrent. 
Al meu primer fill només li vaig poder donar el pit dos mesos i convinat amb biberó...em sentia fatal!!!!

A la segona vaig jurar-me que ho aconseguiria...No va ser fàcil. Al mes i mig vaig anar a parlar amb la llevadora per dir-li que no podia continuar, no podia més. La nena plorava cada hora i mitja, jo estava esgotada, no podia dormir, tenia la sensació de que no feia res més en tot el dia que donar el pit... 

La llevadora em va aconsellar el vostre grup. Amb vosaltres, miraculosament, em van desaparèixer tots els dubtes,tots els neguits, de tal manera que vaig poder gaudir de donar el pit a la meva filla durant tot el seu primer any de vida. Va ser fantàstic. Aquell lligam encara dura ara, i crec que durarà sempre. 

GRÀCIES.


30 de març 2015

L'HELENA, UNA MARE EXPERTA EN PATINATGE QUE FA TÀNDEM


Aquesta setmana compartim amb vosaltres la història de lactància de l'Helena. Una mare que ha alletat 4 anys i mig al seu primer fill i 4 a la petita.
La nostra protagonista i els seus fills van estar fent tàndem durant 2 anys i mig i, al mateix temps, l'Helena era donant de llet materna. Una lactància feliç de gairebé 6 anys ininterromputs.

Gràcies Helena per compartir amb nosaltres la teva experiència.


El meu primer fill va néixer a l’hospital, en un part molt medicalitzat, després d’intentar parir a casa i bloquejar-me. A l’hospital no se’ns va respectar en absolut i va ser una experiència dolorosa. Per sort, tenia clar que volia alletar i m’havia llegit tot el que havia pogut (guies, manuals, tríptics d’associacions, Carlos González…) i tot i que al principi vaig patir molta irritació per una succió molt continuada, suposo que el meu fill necessitava compensar tot el que ens havia passat i per una senyora episiotomia que m’havien fet, vaig passar amb paciència el primer mes i a poc a poc vam anar ordenant les tomes. Vam viure una lactància meravellosa sense clivelles ni mastitis ni res més que no fossin les típiques crisis de creixement i la típica fase de mossegar, que vam afrontar sense problemes. Dormíem tots tres junts i el 90% de les nits eren boníssimes, fent 5-6 despertades per popar de les que gairebé ni m’adonava. La complementària va ser molt fàcil, al seu ritme i tots dos érem feliços amb el nostre fular amunt i avall.

En una visita a la doctora de capçalera per un assumpte poc important, el mes abans de quedar embarassada de nou, em va dir que deslletés el meu fill i jo li vaig dir que ja veuria el que feia, per no discutir. Però em va deixar anar: “Fes el que vulguis. Però més que res és perquè pots patir petits avortaments”…Imagineu-vos la meva cara, “petits avortaments?” Estava ple de mala baba i cinisme, però vaig callar.

Criar el meu fill va ser tan fàcil i feliç que quan tenia 12 mesos em vaig quedar embarassada de la meva filla. Els tres primers mesos van ser una mica durs pel tema dels vòmits i per l'adoloriment dels pits, però negociant la durada de les tomes, vam seguir endavant. Als 5 mesos d’embaràs vaig deixar de portar el meu fill a sobre, no podia ni amb el Mei Tai ni amb la bandolera, anava cansadíssima. La meva sogra em va regalar una cadireta de passeig i ell estava conforme a “caminar-cadireta-braços iaia”  i jo el tenia a la falda sempre que érem a casa per compensar. Als set mesos d’embaràs va començar a mossegar, crec que perquè no treia la quantitat que ell volia i com que li deia que si mossegava no hi havia popa, va passar una setmana sense demanar popa i vaig pensar que érem part d’aquell 60% que es deslleten.

 Però als 7 dies em va  dir “mama popa” i jo li  vaig recordar que li donava però sense mossegar.Va popar a sac fins el dia que vaig parir. La meva filla va néixer a casa en un part meravellós a les 11:45 de la nit, amb una nevada espectacular. Es va agafar al pit sense cap problema i a primera hora del matí van portar el meu fill: “EL BEBEEEEEEÈ!”, va dir amb un somriure enorme, no ho oblidaré mai.

 La popa  va ser el gran remei als moments en que em reclamaven tots dos, un a cada popa i ningú s’havia d’esperar per les atencions de la mama. Normalment quan la petita popava, ell també i sinó miràvem contes, enganxines, trencaclosques…Els dos primers mesos popaven al mateix ritme, estaven els dos com dos cigronets. Les nits eren el moment més delicat, perquè tots dos em volien en exclusiva i era complicat. Poc a poc ens vam anar coneixent tots i ells han anat aprenent a esperar torn i a compartir. Fa més d’un any que fem tàndem i és tant especial! Alletar-los als dos, veure com es donen la mà mentre popen, com la nena pica el cul de sa germà demanat torn, com ell espera dient “Aquella popa és meva, eh tata?”, quan arribo de fer alguna gestió i se’m llancen a sobre i el meu fill diu: “Pesem eh…és que som grans!…som grans i volem popa”. Poparan fins que ho necessitin, tan a nivell físic com afectiu, perquè jo sóc feliç així, els meus fills també i el meu marit també.

Aquestes alçades encara hi ha gent que no s’ha avorrit de preguntar si no es tenen gelosia, si tinc prou llet pels dos, si no som massa grans, fins quan els penso alletar…però jo ja sóc tan experta en patinatge que tot em rellisca! Fins l’ infinit i més enllà!!!


Helena.


* El relat de l'Helena ha estat publicat amb anterioritat al bloc de l'Alba Padró Som la llet http://criatures.ara.cat/somlallet/2011/03/29/aquella-popa-es-meva-eh-tata/



27 de març 2015

VACANCES DE SETMANA SANTA


Us informem que durant les vacances de Setmana Santa no hi haurà reunions d'Alleta.

Reprendrem les trobades al Centre Cívic de Pardinyes el proper dilluns 13 d'abril.

Imatge original de Paul Fiann

Si teniu qualsevol consulta podeu contactar amb nosaltres per mail o per telèfon, que podeu trobar en aquest mateix bloc o al nostre web http://www.alleta.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=8&Itemid=12


Disculpeu les molèsties.
Equip d'Alleta.


23 de març 2015

UNA MARE AMB LES IDEES CLARES

Aquí teniu el relat d'una mare amb les idees clares, més del que fins i tot ella s'hauria pogut pensar després de tenir tots els dubtes que poden arribar a tenir qualsevol mare d'un primer fill.

Gràcies per compartir amb nosaltres la teva història de lactància.


El punt de vista preferit de la lactància de la nostra protagonista
Tinc 30 anys i la meva filla ahir va fer un any. Som tres germanes i ma mare no ens va alimentar amb lacància materna perquè en aquella època no era una cosa que es promogués, inclús ma mare diu que a ella en quant va tenir a una de les tres, no recordo quina, li van embenar els pits ben fort (encara no sé amb quina finalitat). Tot i així, he vist a les meves germanes donar el pit als seus fills. Una d’elles fins i tot a dos fills a l'hora.

Jo tenia clar que volia donar-li el pit a la meva filla, però les últimes setmanes d’embaràs si em preguntaven pel tema, jo contestava que “ho intentaría”. Contestava això perquè vaig començar a veure molts casos en què no pujava la llet, el nen es quedava amb gana, gent a la que li feia molt mal… En definitiva, que una cosa que ha de ser tant fàcil i natural, al final no resultava tant fàcil, o això és el que em semblava.

Quan va nèixer la petita se’m va enganxar crec que bastant bé. A l’hospital me van dir que me la posès cada dos-tres hores. No ho vaig fer, no sé si vaig fer bé o malament. Però va nèixer amb tres quilets, i la llevadora del CAP m’havia dit que els bebés néixen amb reserves, així que la vaig deixar que dormís el que ella necessitès i quan es despertava me la posava al pit. N'hi havia un al que no s’enganxava bé, i va continuar així quan vam arribar a casa. Però amb dos visites de la llevadora a casa es va sol.lucionar el problema.

Els dos primers mesos van ser molt bonics i molt durs. Tenia la sensació de que no feia més que donar-li el pit. La nena popava i als deu minuts s’adormia. Popava continuament. Alguns van començar a insinuar que potser es quedava amb gana, que igual amb un biberó… Però jo sabia que no era això, la nena agafava pes, el que pasava és que simplement era un bebé i tot allò era normal. Sacrificat, esclau si vols, molt cansat… Però normal i preciós. Tot i això també hi van haver moments en què me vaig desanimar. No podia fer res més que estar-me al sofà amb el pit fora quan tenia mil coses que fer a casa, però sabia que era allò el que tocava en aquell moment. I tot i que les insinuacions constants sobre donar-li “una ajuda” no ajuden en absolut, el meu marit estava del meu costat i això va ser molt important per a mi.

Als pocs dies d’estar a casa me van haver d’ingressar per una infecció i el ginecòleg me va dir que no li podia donar el pit pel tractament que m’havia de posar. Me vaig sentir fatal, me va fer molta pena pensar que tant petiteta, amb lo bé que s’havia agafat, li haguès de donar durant tota la setmana que duraria el tractament el biberó, amb el risc de que després rebutges el pit. Vaig demanar parlar amb una llevadora o una pediatra per aquest tema però a l’ingressar de nit, fins l’endemà no van venir a l’habitació. Així que tota la nit li vaig donar biberons. Pel matí tant la llevadora com la pediatra me van dir que no hi havia problema amb donar-li el pit, va ser un gran alleujament i vam reprendre la L.M. He que dir que aquells dies van ser durs. No me trobava bé, amb el suero posat, la meva inexperiència i la gran demanda del bebé, se’m va fer molt costós i inclús desagradable. En algun moment, i sabent lo “cómode” que havia sigut la nit que li vaig donar els bibes que en 5 minuts se l’havia pres i a dormir un bon rato, vaig tindre la tentació de demanar-ne algun. Però bé, ho vam fer com vam poder i vam sortir d’aquella història amb més pena que glòria però bé.

Quan vaig començar a treballar la nena tenia 5 mesos i una setmana, i les setmanes prèvies a començar va ser un mal de cap pensar com ho fariem. Però un cop vam començar amb la nova rutina va ser molt fàcil. Me treia la llet a l'oficina i li donaven al dia següent la toma que jo no hi era.

Li he donat L.M. en exclusiva i a demanda fins als 7 mesos. Ja sé que hauria d’haver sigut fins els 6 però entre unes coses i altres… Només li vaig introduir la fruita als 6 mesos i tot lo altre a partir dels 7.
M’han sorprès algunes persones que s’estranyen que li continui donant el pit tot i que ja menja “normal”, i me cansa haver-me de justificar tantes vegades. Preguntes com: “encara li dones el pit? Però ja no tant, no? i quan li treuràs?” formen part del dia a dia.

A dia d’avui, que ja té un anyet, li dono el pit per esmorzar, a la tarde algun ratet i per dormir (això me té morta, popa tota la nit). Els caps de setmana, com no treballo, li dono més cops. I no sé quan li treuré, no m’ho he plantejat encara. He de dir que tot i que ho respecto moltíssim, no m’agradaria que s’allarguès molt. Espero que ella poc a poc ho vagi deixant i si no, doncs ja veurem. Sobre la marxa.

La meva experiencia és genial, la recomano a tothom. Quan era més bebé me quedava embadalida mirant-la des d’aquell punt de vista que tenim les mares quan donem el pit. Li vaig fer mil fotos intentant guardar aquella imatge per sempre. I quan ha anat creixent, m’he sentit estimada i especial amb les seves carícies mentres popa. M’encanta quan te soneta i busca el pit, com es calma amb mi, i el vincle que es crea.

I per acabar, també vull dir que una mica també m’ha decebut, ja que he llegit per tot arreu que els nens alimentats amb L.M. agafen més defenses, que tenen menys infeccions respiratòries i menys otitis que els nens alimentats amb llet artificial. I la meva filla, alimentada exclusivament amb L.M. durant quasi 7 mesos, ha patit d’això, i greument. Però bé, sé que en aquestes coses influeixen més factors i que tot i això he fet el millor per ella i ho tornaré a fer en el futur.




17 de març 2015

ALLETAR I TREBALLAR UN DRET DE LES DONES, conferència en conmemoració del Dia de la Dona


El passat 11 de març l'equip d'Alleta us vam oferir la conferència: Alletar i treballar, un dret de les dones, a càrreg d'Aurora Richarte, membre de la Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya.

Taula de presentació de l'acte formada per la Neus, vocal d'Alleta, l'Aurora Richarte i la nostra presidenta, la Noèlia.
L'Aurora ens va parlar dels drets que tenen les dones un cop són mares: el permís de maternitat, la lactància, la reducció de jornada, l'exedència, la cura d'un fill/a amb malaltia greu, ...

L'acte va tenir molt bona acollida i la participació de les assistents va ser força activa. Queda clar que el tema ens preocupa i ens planteja dubtes que cal resoldre.
L'Aurora Richarte amb part de l'equip d'Alleta.

Tot seguit us pengem el powerpoint de la conferència:

http://www.slideshare.net/nuriasemis/alletar-i-treballar-un-dret-de-les-dones-45943644









16 de març 2015

D0N'T DISTURB


La Lorena, mare i sòcia d'Alleta, ha volgut col·laborar amb nosaltres i ens ha fet aquest preciós regal, un penjador Don't disturb amb uns pràctics consells per a extreure i emmagartzemar adequadament la llet materna. 
El penjador va dirigit a totes les mares lactants que han d'anar fent peripècies a l'hora d'alletar a la seva criatura o simplement per a poder treure's la llet fora de casa. Tot i que també serveix per a mares vintage que volen tenir una bonic detall de disseny.

Gràcies Lorena,

Equip Alleta.


Penjador Don't disturb by Sombrero Cloché

Descarregreu-vos el vostre penjador Don't disturb:



LA LORENA, UNA MARE VINTAGE



Avui publiquem el relat de la Lorena, tota una mare vintage que ha sabut superar amb escreix cada repte que la lacància materna li ha plantejat. 
A més a més li hem d'agrair moltíssim, no només el seu testimoni sinó també la seva col·laboració amb Alleta amb un regal preciós que ha dedicat a totes les mares lactants. Us el podeu descarregar en aquest mateix post.

Gràcies Lorena.


Tot i tenir la sort d'haver parit un "popero professional", el primer mes i mig de lactància va ser com un forat negre a la meva vida. Hores i hores mirant al sostre, estirada al llit amb el Genís ara a un pit, ara a un altre. Un cop passada aquesta prova d'accés duríssima (reconec que no la vaig passar sola, el Jordi em va ajudar a l'examen), vaig entrar al paradís, a una de les etapes més reboniques que he viscut (n'hi ha moltes). El donar pit, les carícies, les mirades, el conéixer-nos, el fer més equip... A mesura que s'atansava el dia de la meva reincorporació laboral em sentia més preocupada, nerviosa i em preguntava si podria fer el que volia: lactància exclusiva fins als sis mesos (treballant des dels 4!!!). Mai m'havia tret llet. Bé, una vegada, i no em va anar bé. "Quan em treuré llet?" "I si els pits m'estallen a meitat d'una entrevista?" "I si he de viatjar a fer un repor i no em puc treure la llet?" "I si no em puc treure prouta llet com per a que el Genís es quedi ben tipet?". Vaig pensar que érem un bon equip, i que ho faríem tot bé. Així que amb aquest mantra vaig iniciar l'estreta relació amb el "saca-leches".
Així com el Genís sempre ha pres el pit quan ha volgut, al carrer, en un espai privat, públic... i la gent ho ha respectat i fins i tot ho he viscut amb tanta normalitat que la gent semblava integrar-ho a l'espai, ni miraven, vaja! Tot va ser diferent amb el "saca-leches". Vaig observar la necessitat d'amagar-me, no és plan treure's llet mentre berenes en una fleca o mentre fas trucades de feina o escrius un mail. I així la relació a dos (el saca-leches i jo) es va convertir en una relació de tres. El tercer en discòrdia era (i és) el lavabo. Tal qual. Recordo la cara de sorpresa absoluta de les noies del diari quan entraven al wc i em trobaven palplantada "saca-leches" en mà i mòbil a l'altra (és avorrit sense mòbil i sola al lavabo). No els molestava, simplement que es notava que haguessin agraït el saber que hi era. Vam establir una contrassenya: quan la porta del lavabo de noies estigués tancada, és que estava jo treient-me llet. Vivint això vaig pensar que seria bo penjar una senyal a la porta per a quan estigués dintre treient-me llet. També la vaig trobar a faltar als lavabos de l'estació d'Atocha. No vaig veure la sala de lactància a temps i em vaig tancar en un wc. Vaig tardar tant (10 min per pit) que la noia encarregada ja picava a la porta per si m'havia passat alguna cosa. Si haugés posat un "don't disturb"... I així, va sorgir la idea. En comptes de buscar zones de lactància arreu, o per evitar que la seva absència sigui una pedra en el camí, vaig crear el "Sóc una mare vintage", per convertir qualsevol
habitació o espai en zona de lactància. El disseny és mèrit del pare del Genís, un dissenyador gràfic excepcional, amb qui, un cop més, hem fet equip. El lema "Sóc una mare vintage" és un homenatge a ma padrina, mare de 8 fills als que va donar el pit fins als dos anys o més per pur instint, sense saber ni què ni qui era la OMS. Em considero una mare vintage perquè recupero, com tantes mares que conec, la lactància com aliment i molt més per al meu fill, com feia ma padrina.

Penjador Don't disturb by Sombrero Cloché
Alletar és bonic, màgic i sa, però també és complicat i reconec que jo he tingut la sort de que tot hagi anat fluid. Així que vaig veure que és molt important la feina que fan les noies d'Alleta, ajudant en tots els sentits a que tota dona es senti forta i segura en la lactància. Entre la família, el diari i Sombrero Cloché no em queda molt temps per col·laborar de forma activa amb Alleta, així que vaig pensar en aportar el meu granet de sorra així, amb aquest "Don't disturb" que espero que ajudi a moltes #maresVintage.

#SócUnaMareVintage

Lorena



Descarregreu-vos el vostre penjador Don't disturb:



14 de març 2015

ALLETA A PETITÀLIA 2015

Un any més ens podràs trobar a la Fira Petitàlia 2015, que se celebra el proper 21 i 22 de març. 
Allí podràs visitar el nostre stand, atès per les nostres assessores i mares que col·laboren amb nosaltres, amb qui podràs compartir dubtes i experiències, recollir informació, ...

Tot seguit us adjuntem el programa d'activitats:

 
Us hi esperem!

Salutacions,
L’equip d’Alleta



10 de març 2015

LA LACTÀNCIA DE LA MAYTE I LA SÍLVIA

Avui amb el testimoni de la Mayte inaugurem un nou apartat del nostre bloc, on volem mostrar-vos les experiències que tenen les mares amb la lacància materna en primera persona.
La vivència de la lactància de la Mayte i la Sílvia, i també del Toni, és una història de superació personal i d'amor per sobre de tot. Ens mostra com uns inicis difícils poden tenir un final feliç amb la informació i el suport adequats, i sobretot com la lactància pot curar les ferides que es poden obrir després d'una cesària.
Des d'aquí li volem agrair que hagi compartit amb nosaltres la seva esperiència.


Sóc la Mayte i la meva filleta és la Sílvia i ara té 16 mesets.

Sempre he pensat que tinc instint maternal i sempre havia tingut clar que donaria el pit als meus fills, però per desconeixement sempre havia dir “si puc, li donaré pit”. Ara sé que totes les mares que volen, poden donar pit, i les que no volen estan en tot el seu dret de no fer-ho.

Al quedar embarassada vaig buscar llibres que parlessin de l’embaràs i de la maternitat. M’agrada molt llegir i per Sant Jordi acostumo a fer la meva gran comprada anual de llibres, uns perquè me’ls han recomanat i d’altres perquè m’enamoren des del taulell estant. I així vaig descobrir el “Bésame Mucho” i a partir d’ell, “Un Regalo para toda la vida”.

Vaig descobrir que totes les mares poden donar pit.
Vaig descobrir que hi havia grups que donaven suport a la lactància.
Vaig descobrir que es podia donar pit tant temps com es volgués.
Vaig descobrir totes les coses bones que comporten la lactància, tant per la mare com pel bebè.

Un cop vaig ser mare vaig SENTIR quan de meravellós té la lactància.

L’inici va ser dificultós.

La Sílvia va néixer per cesària però abans de que passés un hora des de que va néixer ja estàvem juntes a l’habitació. La llet va trigar més de tres dies a pujar i a la clínica ningú sabia com ajudar-me a col·locar a la Sílvia al pit...jo no sabia si ho feia bé.
Ningú del meu entorn entenia el meu empenyo en voler donar pit i des del primer dia vaig sentir les típiques frases de “igual no tens prou llet”, “dóna-li el biberó i no et compliquis”, “donar pit es molt pesat”,etc. Fins i tot la meva mare, que va alletar 4 mesos al meu germà (a mi només 20 dies) anava fent que no amb el cap mentre jo intentava que la Sílvia s’enganxés.
Al arribar a casa, tot i l’alegria de saber que els meus pits estaven plens de llet, la cosa va empitjorar. La Sílvia no s’agafava bé, jo no la col·locava bé i agafava unes postures impossibles i els meus mugrons em feien molt mal...a mesura que anaven passant les tomes les llàgrimes eren més grans per la impotència de no saber que feia malament més que pel dolor....vaig anar a Alleta. Em van ajudar amb la col·locació però tampoc va millorar.
Cada cop la desesperació era més gran i quasi sentia vergonya per no saber-ho fer bé. Em sentia molt frustrada com a mare: no havia pogut donar a  llum a la meva filla i a sobre no sabia donar-li el pit....
El meu marit, la única persona que realment em va animar i em va donar suport en aquells durs primers mesos, fart de veurem plorar, va anar a comprar-me unes mugroneres......quin alleujament per als meus mugrons!!!
Varem estar amb mugroneres durant més de dos mesos....per sort, la producció de llet la vaig mantenir.
Mai vaig donar-li cap suplement de llet artificial.
Les tomes amb mugroneres eren eternes i la sensació de frustració no acabava de marxar. Jo volia donar el pit i no volia que la Sílvia xuclés cap goma!
Vaig tornar a Alleta.
Varem tornar a col·locar a la Sílvia. Em van ensenyar com donar el pit tombada (un gran descobriment!).
A l’arribar a casa vaig abandonar les mugroneres, els mugrons em van tornar a fer mal però vaig aguantar i continuar. Vaig fer el mètode pell amb pell tal i com m’havien recomanat a Alleta i va funcionar.
En una setmana vaig deixar de fer anar les mugroneres.

La Sílvia s’enganxava bé.

Ara plorava de FELICITAT!
Ho havia aconseguit.
Les tomes van passar de ser d’una hora a 15 minuts la més llarga!!

Quan varem començar amb l’alimentació complementària, varem passar de la inseguretat de saber si prenia prou llet dels primers mesos a la tranquil·litat de saber que tot el que li faltés de sòlid s’ho compensaria ella mateixa popant més.

La tranquil·litat de que vagis on vagis, facis el que facis, la teva filla sempre té disponible el millor aliment en la quantitat justa que li fa falta (mai s’acaba) i en la temperatura ideal (no crema i no es refreda), es igual que estiguis dalt d’una serralada o que et quedis al carrer perquè s’ha espatllat el pany de la porta (com ens va passar a la platja aquest estiu!)

Quan vaig reincorporar-me a la feina, em treia la llet i li donava la meva mare en biberó. En una setmana ja s’hi va habituar. Va resultar ser molt més fàcil del que em pensava. Es totalment compatible anar a treballar i donar pit. Bé cal dir que una reducció de la jornada laboral hi ajuda molt. També sentia tranquil·litat de saber que tot el que no hagués volgut menjar durant el matí quan jo no hi era, ho compensaria per la tarda/nit popant.

El millor moment del dia és quan torno a casa al migdia i ens estirem al llit a popar i per fer la migdiada...i quan era més petitona feia la migdiada a sobre meu.

Ara gaudim de cada toma. M’encanta quan em demana popa, “vú-popá” diu! I quan acaba de popar li dona un petonet al meu pit!

Ens serveix d’aliment, de consol quan se fa pupa, per a dormir, en els despertars nocturns, com a medicina quan ens fan mal les dentetes, com a dieta ideal quan tenim la panxeta malament....

Donar el pit ha set el nostre bàlsam reparador: ens ha compensat d’un part per cesària, ens ha compensat de no haver pogut donar-li la benvinguda que els pares havíem desitjat per aquell dia.
Es com tornar a confiar en el meu cos, en el meu instint de mare...

Dono gràcies a la meva obstinació, al meu marit, a Alleta (a la Rosa i a la Cristina), al Dr. Gonzàlez pels seus meravellosos llibres i sobretot, a la meva filleta per fer-me tant feliç.
           
Mayte, Toni i Sílvia.