#MiMamáCura

Desitgem que esteu passant uns dies feliços, pero sabem que hi ha famílies que no els han pogut gaudir.. perque tenen el seu bebe a l'hospital. Sovint, es donen casos on l'adult que acompanya a aquest bebe (majoritariament la mare), es troba en una situació bastant precària.

 "Un bebe no es una unidad; es el conjunto de él con su vinculo adulto, que en la generalidad de los casos es su madre"

Ens unim a la declaració d'un cojunt d'entitats, associacions i professionals per a que les mares, puguin acompanyar dignament als seus fills en aquests casos, sobretot, en els que aquests bebes prenen lactancia materna.

Aqui podeu llegir la declaració i signar la petició. Tambe us animem a que compartiu les vostres experiencies, amb el hagstag #MiMamáCura

https://www.elpartoesnuestro.es/blog/2016/12/23/bebes-ingresados-familias-maltratadas

LACTÀNCIA EN TÀNDEM

Una de les nostres assessores ha volgut compartir amb nosaltres el seu relat de lactància, explicant-nos la seva experiència personal amb la lactància en tàndem, tot ajudant a trencar falsos mites i tabús relacionats amb aquest tipus de lactància materna.

Moltes gràcies per la teva valuosa aportació!

Avui he girat la vista enrere i he recordat la nostra lactància, podria explicar moltes coses, aviat seran 5 anys donant la popa, però crec que n’hi ha una de molt important i que no és molt visible en la nostra cultura.

Us parlo de la lactància en tàndem, plena de mites i tabús.

La lactància en tàndem es dóna quan la mare que està alletant, es torna a quedar embarassada, decideix continuar alletant durant l’embaràs i després del naixement continuar donant el pit al fill gran junt amb el recent nascut.

Quan em vaig tornar a quedar embarassada vaig decidir que no li trauria el pit a la meva filla gran, ella tenia 23 mesos i estava enganxadissima! Li encantava i com a mi no em molestava doncs vam continuar.

Pel camí et vas trobant professionals sanitaris ,  gent del teu entorn, familiars,  amistats, companys...que no entenen la teva decisió, alguns la respecten, altres no, comentaris tots el que vulguis i mes...

Molts creuen que pot perjudicar al nadó, a l’embaràs, a la mare....

Per sort jo ho tenia molt clar i això no em va afectar.

Un cop va néixer la petita vam iniciar la lactància en tàndem, la gran volia popar el mateix o si podia més que la petita, em vaig sentir una mica desbordada i vaig tenir alguns sentiments contradictoris, per sort assistia a un grup de suport a la lactància on em van ajudar molt.

El poder explicar i compartir el que jo sentia amb altres mares que estaven passant el mateix que jo, em va servir a normalitzar els meus sentiments i em va donar força per seguir.

Poc a poc tot es va anar encarrilant i vam gaudir de moments màgics e inoblidables.

Com la lactància en tàndem no es massa visible en la nostra societat també volia aportar unes imatges que avui m’omplen d’alegria i de bons records.

Per acabar dir a les mares que prenen aquesta decisió  que no estan soles, que busquin altres mares que han alletat en tàndem per sentir-se recolzades i normals, i que als grups de lactància poden trobar un gran acompanyament.

La lactància en tàndem no perjudica ni a la mare, ni al nadó, ajuda al vincle entre germans i els aporta els beneficis de la lactància a tots dos.

PERSEVERANÇA

Us presentem el relat de lactància d'una mare que ha aconseguit alletar al seu fill durant 22 mesos, i continua, gràcies al fet de tenir les idees molt clares, un bon suport, saber buscar l'ajut adequat i sobretot perseverança.

Moltes gràcies per explicar-nos la teva experiència i per les teves paraules vers Alleta, per nosaltres molt valuoses.

Imatge extreta del blog www.thealphaparent.com

La meva mare ens va donar el pit tant a mi com al meu germà petit, al mitja va ser impossible perquè va estar molt de temps hospitalitzat després de nàixer, però per mi el normal era i és donar el pit als nadons. Per això quan va nàixer el meu fill, jo sabia que li donaria el pit, com moltes altres coses amb la maternitat, ni tan sols m’ho vaig plantejar, senzillament vaig pensar que era la manera que s’havia de fer.

El part va ser induït ja que s’estava tant bé a la panxa que no volia sortir, tot va anar súper bé i prou ràpid. Tant bon punt varem pujar a l’habitació es va agafar al pit, les llevadores ens van dir que ho estàvem fent molt bé i que seguíssim així. La primera nit, fruit de la meva inexperiència, recordo que vaig preguntar a les llevadores si era normal que tota l’estona volgués estar mamant, em semblava que era massa! Però ja vaig entendre que si, i vam poder anar fent al seu ritme.

Un cop a casa ens va venir a fer una visita la llevadora del CAP per veure si s’havia establert bé la lactància i fer un primer control al nadó i a la mare. Va dir que tot anava bé, que ja m’havia fet la pujada la llet, que jo m’havia recuperat súper bé i que continuéssim així. Això de la pujada de la llet ha set molt curiós durant tota la lactància perquè la meva mare em deia que ella ho notava molt fort, que fins i tot amb mi li va agafar febre la primera vegada i que sempre li sortia molt llet, i jo ara després de 22 mesos de lactància encara no sé que és notar una pujada de la llet, ni fer servir un disc de lactància...  tot i que és evident que la llet hi és.

Quan vam començar a anar a les revisions de la pediatra, el meu fill no pujava de pes com tocava, es passava moltíssimes hores al pit i tot i així semblava que no acabava de produir la llet suficient. Vaig anar a consultar a la llevadora, a un metge especialista en lactància, a un altra pediatra, ens va derivar per valorar frenell, vam anar a Alleta,... però el meu fill seguia sense saber acabar d’agafar-se bé al pit i jo em sentia molt frustrada i a la vegada trista. Una perla de llet també pel mig, extractor tot el dia, i un rosari de situacions van fer que comences a donar-li algun suplement, però per sort i amb l’assessorament d’Alleta i de les seves super assessores desseguida vaig deixar el biberó per fer-ho amb el relactador, d’aquesta manera em van dir si el nen realment necessita més llet ho podrà anar traient del relactador però al mateix temps t’estarà estimulant la producció. I així va ser, jo em treia sempre que podia (que no era massa), i li donava amb el relactador i sinó dons llet en pols, poc a poc ell va anar agafant més pes i jo veia com podia espaiar un pelet més les tomes sense que sembles que s’estigues morint de gana tota l’estona.

Quan ja semblava que tot anava a millor, les mateixes assessores em van animar a anar reduint la quantitat de suplement. Però he de dir que això no ho vaig poder fer fins que jo em vaig empoderar del tot i el meu home també ho va veure clar. Aleshores vam anar reduint de mica en mica, fins que era tant poqueta la quantitat de suplement que ja la vam poder treure del tot.

Realment, totes aquestes peripècies van durar un mes i mig, però quin mes i mig! Jo pensava que no s’acabava mai, plorava, em sentia fatal,... ara ho miro enrere i és una anècdota més. El meu fill té ara 22 mesos, és un nen súper curiós i feliç. Fa un parell de mesos em fet destete nocturn perquè jo estava esgotada de no poder dormir, i ara seguim fent pit pel matí i per la nit, i estic molt més relaxada, tots descansem millor i estic orgullosa d’haver comptat amb el suport del meu home durant tot el procés, tant en els moments bons com en els dolents. Però tot això donaria encara per un altre relat, que hem intentat fer de la forma més respectuosa possible.  

He tingut molta sort de comptar amb una xarxa de suport molt bona, perquè potser en un altra situació hagués tirat la tovallola molt abans, però vaig perseverar perquè sabia que era el millor per al meu fill i ens ha sortit bé, ell també és tot un campió! Perquè tots dos hem tingut que aprendre molt, i de ben segur que seguirem aprenent.

​

REFLEXIONS SOBRE LA NOSTRA LACTÀNCIA

En aquest post la nostra companya fa un repàs del que ha significat per ella i per la seva filla la lactància materna.

Gràcies per compartir-ho amb nosaltres!

Imatge extreta del web maternidadfacil.com

Avui reflexiono sobre el que significa i ha significat la lactància per mi, la meva filla té gairebé tres anys. Fa gairebé tres anys que dono el pit. Uff! Ara que ho escric em sembla molt!! He de confessar que m'ha passat el temps sense adonar-me'n. Mare meva! però si era ahir que era un nadó!!

Què significa per mi la lactància? Quina pregunta més difícil!! Si tanco els ulls i penso en la lactància de la meva filla em ve a la ment:

- La imatge d'ella mirant-me mentre pren pit.

- Com m'acarona mentre popa i com em sento jo, d'orgullosa i cofoia de veure-la créixer.

- Recordo la sensació dels primers mesos de veure-la créixer alimentant-se només de la meva llet. Una sensació d'incredulitat, de màgia , d'orgull i felicitat tot barrejat. 

- Com em relaxo donant el pit i com moltes vegades, m'adormo. Puc adormir-me en qualsevol lloc!

- Com ve corrent a fer "popeta" cada cop que es fa mal dient que la popeta cura.

- Penso en els llocs en els que he donat el pit i que no m'ho hagués imaginat mai que així seria...

- I em ve al cap, què diferent seria la nostra relació sense la lactància. Perquè el nostre encontre va ser dur per les dues i la lactància ens ha ajudat a retrobar-nos, a tenir uns espais per les dues, uns espais carregats d'oxitocina, d'amor... que continuen acompanyant-nos en el nostre dia a dia.

Vull també compartir el que comenta la meva filla sobre la lactància.

- Ella diu que la popeta cura i recorre a ella cada cop que cau i es fa mal....

- Diu que hi ha una popeta que té gust de maduixa i síndria i l'altra de llimona.

- També ens explica que ella ara no té llet però que de gran n'hi tindrà i que quan n'hi tingui ens en donarà (em desfaig d'amor...jaja)

Durant la lactància no he tingut grans entrebancs, només alguns petits obstacles que amb la informació adequada s'han resolt.  He tingut moments en els que m'he angoixat, en els que m'he sentit que només era una popa, una popa gegant amb cames, jaja. Moments en què he dubtat de si continuar o no... He tingut ganes de deslletar i de continuar alhora... En resum, un batibull d'emocions!

Ara, si he de fer un resum, estic molt contenta de la nostra experiència de lactància i sobretot, pel camí que hem recorregut les dues amb la lactància de rerefons.

TOT EL QUE EM VA ENSENYAR LA SARA

Aquesta és la història de lactància d'una mare que amb l'ajut de la seva parella ha aconseguit allò que tant desitjava, alletar a la seva filla. Demostrant-se a ella mateixa i a tothom que l'envolta com és de poderós creure que ho pots fer.

Imatge extreta del web de Medela

Tinc ganes de compartir la meva història de lactància amb la meva filla, per si amb la nostra experiència podem ajudar a altres mares a superar els seus propis obstacles.

El meu primer embaràs va ser molt “normal” tot i que durant tot el embaràs em trobava una mica malament, com refredada, amb molta tos. Però ja sabeu que sovint els metges veuen embarassades i s’espanten, se’ns treuen del damunt com poden.

Doncs bé, després d’un més i una setmana d’haver tingut la Sara, vaig començar a tossir sang i al hospital em van diagnosticar tuberculosi. Per qui no conegui aquesta malaltia, és altament contagiosa a través del aire. Per tant el primer que vaig haver de fer es separar-me durant tot un més de la meva filla. No coneixia res d’aquesta malaltia, però tenia clar que jo volia seguir alletant la Sara. 

Els metges al principi no m’ho van posar fàcil, em van donar la pastilla de la llet ja que em deien que l’antibiòtic no era compatible amb la lactància. Per sort vaig poder parlar amb una pediatra, a la qual tinc molt que agrair, i em va empoderar per continuar. Per poder relactar quan tornés a estar amb la meva filla, vaig estar tot el més treien llet cada 3 o 4 hores, i tirant aquella llet ja que deien que tenia risc de contagi. Per mi, treure’m la llet em servia per no tallar el vincle amb la Sara. Era el meu moment, el moment en que m’unia a ella tot i que no fos en persona.

Un cop passat el més, vam poder tornar a estar tots junts. Aquells moments no els oblidaré mai... Però clar.. si pensem en la meva lactància, a mi ja casi no em sortia llet i la Sara rebutjava el pit. Vaig decidir que abandonava, que no hi podia fer res.. Però un altre cop, la mateixa pediatra em va tornar a empoderar per dur a terme una relactació.

Vaig contactar amb l’equip d’Alleta i em van prestar un relactador. Durant tot un més vaig estar oferint el pit amb aquelles sondes.. Van haver molts moments en els que hagués tirat la tovallola, moments de desesperació i de no sentir-te capaç d’alimentar la teva pròpia filla, però gràcies al recolzament incondicional del meu marit, ho vam aconseguir. Va arribar el dia en que vaig aconseguir desfer-me del relactador i creure en mi.

He après molt d’aquesta experiència i se que això ens va fer més fortes tant a mi com a la meva filla. Val a dir, que la nostra lactància finalment ha durat 30 mesos! 

PEDRES EN EL CAMÍ

Aquesta és la història de lactància de la la Laura, el Gerard i el seu fill Aleix. 
Una família lluitadora i valenta que no ha volgut renunciar a la lactància de  l'Aleix, tot i els greus entrebancs que s'han anat trobant.


Moltes gràcies Laura per compartir amb nosaltres la vostra experiència amb la lactància.

Laura i Aleix

Tot va començar un dia 14 de Novembre de 2012, arribant a

l'hospital Peretuo Socorro amb una preeclàmcia severa i 

greu. El meu fill tenia 8 mesos,35 setmanes de gestació, 

no li tocava sortir encara però a causa de la preeclàmcia 

van haver de provocar-me el part. Ens van dir que el nen 

estava preparat per nèixer i que no hi havia cap problema. 

A les 18:00 de la tarda neixia el nostre petitó, però 

realment no li tocava i no respirava com tocava. Així que 

després de veure com el toquejaven i el miraven i anava 

d'aquí cap allà i d'allà cap aquí.... el van posar sobre 

meu, però va agafar fred i seguia sense respirar bé. 

Al pujar a l'habitació, me'l vaig posar al pit i es va 

quedar sense respirar ni moure's!! Ens vam espantar 

moltíssim i ràpid i corrents se l'emportaben a l'hospital 

Arnau de Vilanova. I allà em quedaba jo , sola sense el meu 

fill ni el meu home , que estava en tot moment acompanyant 

a l'Aleix en el seu trasllat i procurant que tot sortís el 

millor que la situació ens deixava....

1 dia sense ell.....

2 dies sense ell... 

Quan va arribar una llevadora, i li comentàrem que voliem 

donar el pit al nostre petit però que estava a L'Arnau i que 

no em deixaven anar allà perquè jo no estava bé. Ella es va 

posar en marxa, ens va informar, ens va aconsellar i ajudar 

a aconseguir un tirallets per tal de que comencèssim amb 

retard la nostra lactància.

El meu home, Gerard, anava cada dia un parell de cops a 

visitar a l'Aleix que estaba allà solet.... 

Jo aguantava i em consolaba plorant, abraçada pel meu home 

i a base de mirar fotos i videos que el Gerard feia a 

l'Aleix.

Al 3r dia decideixo vestir-me i marxar, JA NO AGUANTAVA UN 

DIA MÉS SENSE EL MEU PETIT!! En signar l'alta voluntària, 

ens deixen anar amb el nostre reiet, amb la condició que a 

dormir havia de tornar a l'hospital. I així ho varem fer, 

vaig anar il·lusionadíssima a conèixer al meu petit, no 

m'havia separat d'ell en 35 setmanes intenses, i de sobte 

me'l prenen 3 dies, 3 dies llargs, tristos i plens de 

preguntes. Recordo que em treia llet cada 3 hores mirant 

les fotos que el seu pare li feia dins la incubadora. I no 

hi havia forma de que sortís res... I la segona nit (ens 

despertavam a cop de despertador per treure llet) em van 

caure unes gotes!!! El meu home i jo estavam 

emocionadíssims!!! I sembla una rucada hehehe

El dia 17 de Novembre ens retrobavem amb l'Aleix. I allà 

estava, petit, ple de cables, menjava per una sonda que li 

anava del nas a l’estòmag. Però jo els hi vaig dir que 

volia donar-li el pit, pero que encara no havia tingut la 

pujada, ja que vam tenir tot d’imprevistos. Després de tot, 

el moment més reconfortant que vaig tenir va ser que el meu 

fill , el meu petit valent va sentir la meva olor, i es va 

agafar i abraçar al meu pit, succionant com si res ja no 

existís. Era difícil al principi, ja que a la UCI neonatal, 

tot són sorolls estridents, moviment constant.... Estrés 

continu. Però va funcionar, al dia següent d’anar-hi ja li 

van poder treure la sonda gàstrica, de lo bé que popava!! 

Van ser 14 dies anant cada dia de Llardecans a Lleida i de 

Lleida a Llardecans de 9 del matí a 21 de la nit, a l'Arnau 

a donar-li calor, amor, i la popeta a l'Aleix.

A casa tot anava genial, li donava el pit a demanda, dormiem 

junts tots 3 , popava quan ell volia, es passava el dia amb 

la mama i fent mètode cangur amb el papa! Fins que el 24 de 

desembre, va agafar una infecció pulmonar severa i 

l’ingressaven a la Teknon de Barcelona urgentment. Els dos 

primers dies van ser un caos! Li administraven tants 

medicaments que no savia el que tenia pobret. El dia 1 de 

gener de 2013 ens donaven l'alta, amb un lleuger problema, 

varem estar tan malament i estressats que a mi em va 

"marxar" , "baixar" o desaparèixer la llet. I això que el 

nen popava cada 10 minuts, a l'hospital era l'unic que el 

consolava!! Vaig agafar una petita mastitis, i vam estar un 

parell de dies insistint, l'Aleix popava a totes hores, sinó 

em posava el tirallets però tot esforç té recompensa... JA 

TORNAVA A TENIR MOLTA LLET!! 

I llavors dies més tard operaven a l'Aleix d'unes hèrnies 

angonals que se li havien fet de tan plorar els dies que

havia estat  ingressat per lo del pulmó. Per operar-lo va 

haver d'estar moltes hores sense menjar (ho vaig passar fatal, 

no podia donar-li el pit!!! I ell vinga a plorar!!) i altre 

cop amb el tirallets cada 2-3hores, però vaig agafar una 

altra mastitis! Però noies després de toooootes aquestes 

pedres enel camí de la lactància ho hem aconseguit!!! Li he 

donat el pit fins als 18 mesos, al meu fill, i és el millor 

que he pogut fer. Em sento genial de veure lo guapo i enorme 

que està ara!! 

També dir-vos que avui en dia encara recorda lo bones que 

estaven les popetes hehehehehe

Gràcies.

    

LA LACTÀNCIA DE LA MONTSE

Avui compartim amb vosaltres la història de lactància de la  Montse, una mare que tot i no haver tingut una experiència fàcil amb el seu primer fill, ara té la il·lusió de poder fer tàndem.

Gràcies Montse.

Escultura de Brigide Grove

Hola,

Em dic Montse i m´agradaria poder compartir la meva experiència amb la lactància materna.

Vaig tenir un nen ara fa tres anys.

No puc dir que la meva experiència fos dolenta, però tampoc fa ser fàcil. Però si que gairebé vaig estar a punt de llençar la tovallola, més que res per inexperiència o desconeixença del tema.

Quan va nèixer i hem van posar al nen al pit, tan ell com jo eram "novatos" i  no sabiem el que haviem de fer. Jo notava que hem feia mal i que no s´agafava bé al pit. Em donava la sensació de que no tenia prouta llet i de seguida, les infermeres hem van donar l´opció del biberó. Evidentment, vaig dir que no, que seguiria insistint, però el mal era insoportable (clivelles, sang  i dolor.......). Em van aconsellar mugroneres i així vam poder trampejar un mesos, encara que fins i tot amb "aquell plàstic" em feia mal!
Cada vegada que el nen popava a mi hem queien les llàgrimes . El meu entorn no entenia perquè volia patir d´aquella manera, però jo, que soc molt tosuda, volia seguir provant.

Aixi vam estar durant uns tres mesos i mitg i finalment, com per art de màgia....... fora mugronera i a popar!!!!!

I res de dolor, res de clivelles, res de crema.... Tot sol es va curar!!!

Tant que va costar al principi i ara que el meu fill ja té tres anys, encara popa!!  Ara estic embarassada i el pit hem fa mal quan el nen popa, però tot i que el dolor hem recorda al de quan va nèixer, jo aguanto i ell entèn de que "a la mare li fa mal i a d´anar poquet a poquet".

No sé si podré arribar a fer tàndem, però si que hem faria il.lusió tenir  un fill a cada pit!

LA Mª JOSÉ

Aquesta setmana us presentem un breu relat que més que una història de lactància és un agraïment. 

La Mª José ens ha fet un retorn de la seva experiència i ens ha encantat saber que amb la seva segona filla ha pogut viure la lactància com ella volia.

Gràcies M. José per fer-nos arribar aquestes paraules.

 

La meva experiència suposo que és força corrent. 

Al meu primer fill només li vaig poder donar el pit dos mesos i convinat amb biberó...em sentia fatal!!!!

A la segona vaig jurar-me que ho aconseguiria...No va ser fàcil. Al mes i mig vaig anar a parlar amb la llevadora per dir-li que no podia continuar, no podia més. La nena plorava cada hora i mitja, jo estava esgotada, no podia dormir, tenia la sensació de que no feia res més en tot el dia que donar el pit... 

La llevadora em va aconsellar el vostre grup. Amb vosaltres, miraculosament, em van desaparèixer tots els dubtes,tots els neguits, de tal manera que vaig poder gaudir de donar el pit a la meva filla durant tot el seu primer any de vida. Va ser fantàstic. Aquell lligam encara dura ara, i crec que durarà sempre. 

GRÀCIES.

L'HELENA, UNA MARE EXPERTA EN PATINATGE QUE FA TÀNDEM

Aquesta setmana compartim amb vosaltres la història de lactància de l'Helena. Una mare que ha alletat 4 anys i mig al seu primer fill i 4 a la petita.
La nostra protagonista i els seus fills van estar fent tàndem durant 2 anys i mig i, al mateix temps, l'Helena era donant de llet materna. Una lactància feliç de gairebé 6 anys ininterromputs.

Gràcies Helena per compartir amb nosaltres la teva experiència.

El meu primer fill va néixer a l’hospital, en un part molt medicalitzat, després d’intentar parir a casa i bloquejar-me. A l’hospital no se’ns va respectar en absolut i va ser una experiència dolorosa. Per sort, tenia clar que volia alletar i m’havia llegit tot el que havia pogut (guies, manuals, tríptics d’associacions, Carlos González…) i tot i que al principi vaig patir molta irritació per una succió molt continuada, suposo que el meu fill necessitava compensar tot el que ens havia passat i per una senyora episiotomia que m’havien fet, vaig passar amb paciència el primer mes i a poc a poc vam anar ordenant les tomes. Vam viure una lactància meravellosa sense clivelles ni mastitis ni res més que no fossin les típiques crisis de creixement i la típica fase de mossegar, que vam afrontar sense problemes. Dormíem tots tres junts i el 90% de les nits eren boníssimes, fent 5-6 despertades per popar de les que gairebé ni m’adonava. La complementària va ser molt fàcil, al seu ritme i tots dos érem feliços amb el nostre fular amunt i avall.

En una visita a la doctora de capçalera per un assumpte poc important, el mes abans de quedar embarassada de nou, em va dir que deslletés el meu fill i jo li vaig dir que ja veuria el que feia, per no discutir. Però em va deixar anar: “Fes el que vulguis. Però més que res és perquè pots patir petits avortaments”…Imagineu-vos la meva cara, “petits avortaments?” Estava ple de mala baba i cinisme, però vaig callar.

Criar el meu fill va ser tan fàcil i feliç que quan tenia 12 mesos em vaig quedar embarassada de la meva filla. Els tres primers mesos van ser una mica durs pel tema dels vòmits i per l'adoloriment dels pits, però negociant la durada de les tomes, vam seguir endavant. Als 5 mesos d’embaràs vaig deixar de portar el meu fill a sobre, no podia ni amb el Mei Tai ni amb la bandolera, anava cansadíssima. La meva sogra em va regalar una cadireta de passeig i ell estava conforme a “caminar-cadireta-braços iaia”  i jo el tenia a la falda sempre que érem a casa per compensar. Als set mesos d’embaràs va començar a mossegar, crec que perquè no treia la quantitat que ell volia i com que li deia que si mossegava no hi havia popa, va passar una setmana sense demanar popa i vaig pensar que érem part d’aquell 60% que es deslleten.

 Però als 7 dies em va  dir “mama popa” i jo li  vaig recordar que li donava però sense mossegar.Va popar a sac fins el dia que vaig parir. La meva filla va néixer a casa en un part meravellós a les 11:45 de la nit, amb una nevada espectacular. Es va agafar al pit sense cap problema i a primera hora del matí van portar el meu fill: “EL BEBEEEEEEÈ!”, va dir amb un somriure enorme, no ho oblidaré mai.

 La popa  va ser el gran remei als moments en que em reclamaven tots dos, un a cada popa i ningú s’havia d’esperar per les atencions de la mama. Normalment quan la petita popava, ell també i sinó miràvem contes, enganxines, trencaclosques…Els dos primers mesos popaven al mateix ritme, estaven els dos com dos cigronets. Les nits eren el moment més delicat, perquè tots dos em volien en exclusiva i era complicat. Poc a poc ens vam anar coneixent tots i ells han anat aprenent a esperar torn i a compartir. Fa més d’un any que fem tàndem i és tant especial! Alletar-los als dos, veure com es donen la mà mentre popen, com la nena pica el cul de sa germà demanat torn, com ell espera dient “Aquella popa és meva, eh tata?”, quan arribo de fer alguna gestió i se’m llancen a sobre i el meu fill diu: “Pesem eh…és que som grans!…som grans i volem popa”. Poparan fins que ho necessitin, tan a nivell físic com afectiu, perquè jo sóc feliç així, els meus fills també i el meu marit també.

Aquestes alçades encara hi ha gent que no s’ha avorrit de preguntar si no es tenen gelosia, si tinc prou llet pels dos, si no som massa grans, fins quan els penso alletar…però jo ja sóc tan experta en patinatge que tot em rellisca! Fins l’ infinit i més enllà!!!

Helena.

* El relat de l'Helena ha estat publicat amb anterioritat al bloc de l'Alba Padró Som la llet http://criatures.ara.cat/somlallet/2011/03/29/aquella-popa-es-meva-eh-tata/

UNA MARE AMB LES IDEES CLARES

Aquí teniu el relat d'una mare amb les idees clares, més del que fins i tot ella s'hauria pogut pensar després de tenir tots els dubtes que poden arribar a tenir qualsevol mare d'un primer fill.

Gràcies per compartir amb nosaltres la teva història de lactància.

El punt de vista preferit de la lactància de la nostra protagonista

Tinc 30 anys i la meva filla ahir va fer un any. Som tres germanes i ma mare no ens va alimentar amb lacància materna perquè en aquella època no era una cosa que es promogués, inclús ma mare diu que a ella en quant va tenir a una de les tres, no recordo quina, li van embenar els pits ben fort (encara no sé amb quina finalitat). Tot i així, he vist a les meves germanes donar el pit als seus fills. Una d’elles fins i tot a dos fills a l'hora.

Jo tenia clar que volia donar-li el pit a la meva filla, però les últimes setmanes d’embaràs si em preguntaven pel tema, jo contestava que “ho intentaría”. Contestava això perquè vaig començar a veure molts casos en què no pujava la llet, el nen es quedava amb gana, gent a la que li feia molt mal… En definitiva, que una cosa que ha de ser tant fàcil i natural, al final no resultava tant fàcil, o això és el que em semblava.

Quan va nèixer la petita se’m va enganxar crec que bastant bé. A l’hospital me van dir que me la posès cada dos-tres hores. No ho vaig fer, no sé si vaig fer bé o malament. Però va nèixer amb tres quilets, i la llevadora del CAP m’havia dit que els bebés néixen amb reserves, així que la vaig deixar que dormís el que ella necessitès i quan es despertava me la posava al pit. N'hi havia un al que no s’enganxava bé, i va continuar així quan vam arribar a casa. Però amb dos visites de la llevadora a casa es va sol.lucionar el problema.

Els dos primers mesos van ser molt bonics i molt durs. Tenia la sensació de que no feia més que donar-li el pit. La nena popava i als deu minuts s’adormia. Popava continuament. Alguns van començar a insinuar que potser es quedava amb gana, que igual amb un biberó… Però jo sabia que no era això, la nena agafava pes, el que pasava és que simplement era un bebé i tot allò era normal. Sacrificat, esclau si vols, molt cansat… Però normal i preciós. Tot i això també hi van haver moments en què me vaig desanimar. No podia fer res més que estar-me al sofà amb el pit fora quan tenia mil coses que fer a casa, però sabia que era allò el que tocava en aquell moment. I tot i que les insinuacions constants sobre donar-li “una ajuda” no ajuden en absolut, el meu marit estava del meu costat i això va ser molt important per a mi.

Als pocs dies d’estar a casa me van haver d’ingressar per una infecció i el ginecòleg me va dir que no li podia donar el pit pel tractament que m’havia de posar. Me vaig sentir fatal, me va fer molta pena pensar que tant petiteta, amb lo bé que s’havia agafat, li haguès de donar durant tota la setmana que duraria el tractament el biberó, amb el risc de que després rebutges el pit. Vaig demanar parlar amb una llevadora o una pediatra per aquest tema però a l’ingressar de nit, fins l’endemà no van venir a l’habitació. Així que tota la nit li vaig donar biberons. Pel matí tant la llevadora com la pediatra me van dir que no hi havia problema amb donar-li el pit, va ser un gran alleujament i vam reprendre la L.M. He que dir que aquells dies van ser durs. No me trobava bé, amb el suero posat, la meva inexperiència i la gran demanda del bebé, se’m va fer molt costós i inclús desagradable. En algun moment, i sabent lo “cómode” que havia sigut la nit que li vaig donar els bibes que en 5 minuts se l’havia pres i a dormir un bon rato, vaig tindre la tentació de demanar-ne algun. Però bé, ho vam fer com vam poder i vam sortir d’aquella història amb més pena que glòria però bé.

Quan vaig començar a treballar la nena tenia 5 mesos i una setmana, i les setmanes prèvies a començar va ser un mal de cap pensar com ho fariem. Però un cop vam començar amb la nova rutina va ser molt fàcil. Me treia la llet a l'oficina i li donaven al dia següent la toma que jo no hi era.

Li he donat L.M. en exclusiva i a demanda fins als 7 mesos. Ja sé que hauria d’haver sigut fins els 6 però entre unes coses i altres… Només li vaig introduir la fruita als 6 mesos i tot lo altre a partir dels 7.

M’han sorprès algunes persones que s’estranyen que li continui donant el pit tot i que ja menja “normal”, i me cansa haver-me de justificar tantes vegades. Preguntes com: “encara li dones el pit? Però ja no tant, no? i quan li treuràs?” formen part del dia a dia.

A dia d’avui, que ja té un anyet, li dono el pit per esmorzar, a la tarde algun ratet i per dormir (això me té morta, popa tota la nit). Els caps de setmana, com no treballo, li dono més cops. I no sé quan li treuré, no m’ho he plantejat encara. He de dir que tot i que ho respecto moltíssim, no m’agradaria que s’allarguès molt. Espero que ella poc a poc ho vagi deixant i si no, doncs ja veurem. Sobre la marxa.

La meva experiencia és genial, la recomano a tothom. Quan era més bebé me quedava embadalida mirant-la des d’aquell punt de vista que tenim les mares quan donem el pit. Li vaig fer mil fotos intentant guardar aquella imatge per sempre. I quan ha anat creixent, m’he sentit estimada i especial amb les seves carícies mentres popa. M’encanta quan te soneta i busca el pit, com es calma amb mi, i el vincle que es crea.

I per acabar, també vull dir que una mica també m’ha decebut, ja que he llegit per tot arreu que els nens alimentats amb L.M. agafen més defenses, que tenen menys infeccions respiratòries i menys otitis que els nens alimentats amb llet artificial. I la meva filla, alimentada exclusivament amb L.M. durant quasi 7 mesos, ha patit d’això, i greument. Però bé, sé que en aquestes coses influeixen més factors i que tot i això he fet el millor per ella i ho tornaré a fer en el futur.

LA LORENA, UNA MARE VINTAGE

Avui publiquem el relat de la Lorena, tota una mare vintage que ha sabut superar amb escreix cada repte que la lacància materna li ha plantejat. 

A més a més li hem d'agrair moltíssim, no només el seu testimoni sinó també la seva col·laboració amb Alleta amb un regal preciós que ha dedicat a totes les mares lactants. Us el podeu descarregar en aquest mateix post.

Gràcies Lorena.

Tot i tenir la sort d'haver parit un "popero professional", el primer mes i mig de lactància va ser com un forat negre a la meva vida. Hores i hores mirant al sostre, estirada al llit amb el Genís ara a un pit, ara a un altre. Un cop passada aquesta prova d'accés duríssima (reconec que no la vaig passar sola, el Jordi em va ajudar a l'examen), vaig entrar al paradís, a una de les etapes més reboniques que he viscut (n'hi ha moltes). El donar pit, les carícies, les mirades, el conéixer-nos, el fer més equip... A mesura que s'atansava el dia de la meva reincorporació laboral em sentia més preocupada, nerviosa i em preguntava si podria fer el que volia: lactància exclusiva fins als sis mesos (treballant des dels 4!!!). Mai m'havia tret llet. Bé, una vegada, i no em va anar bé. "Quan em treuré llet?" "I si els pits m'estallen a meitat d'una entrevista?" "I si he de viatjar a fer un repor i no em puc treure la llet?" "I si no em puc treure prouta llet com per a que el Genís es quedi ben tipet?". Vaig pensar que érem un bon equip, i que ho faríem tot bé. Així que amb aquest mantra vaig iniciar l'estreta relació amb el "saca-leches".
Així com el Genís sempre ha pres el pit quan ha volgut, al carrer, en un espai privat, públic... i la gent ho ha respectat i fins i tot ho he viscut amb tanta normalitat que la gent semblava integrar-ho a l'espai, ni miraven, vaja! Tot va ser diferent amb el "saca-leches". Vaig observar la necessitat d'amagar-me, no és plan treure's llet mentre berenes en una fleca o mentre fas trucades de feina o escrius un mail. I així la relació a dos (el saca-leches i jo) es va convertir en una relació de tres. El tercer en discòrdia era (i és) el lavabo. Tal qual. Recordo la cara de sorpresa absoluta de les noies del diari quan entraven al wc i em trobaven palplantada "saca-leches" en mà i mòbil a l'altra (és avorrit sense mòbil i sola al lavabo). No els molestava, simplement que es notava que haguessin agraït el saber que hi era. Vam establir una contrassenya: quan la porta del lavabo de noies estigués tancada, és que estava jo treient-me llet. Vivint això vaig pensar que seria bo penjar una senyal a la porta per a quan estigués dintre treient-me llet. També la vaig trobar a faltar als lavabos de l'estació d'Atocha. No vaig veure la sala de lactància a temps i em vaig tancar en un wc. Vaig tardar tant (10 min per pit) que la noia encarregada ja picava a la porta per si m'havia passat alguna cosa. Si haugés posat un "don't disturb"... I així, va sorgir la idea. En comptes de buscar zones de lactància arreu, o per evitar que la seva absència sigui una pedra en el camí, vaig crear el "Sóc una mare vintage", per convertir qualsevol

habitació o espai en zona de lactància. El disseny és mèrit del pare del Genís, un dissenyador gràfic excepcional, amb qui, un cop més, hem fet equip. El lema "Sóc una mare vintage" és un homenatge a ma padrina, mare de 8 fills als que va donar el pit fins als dos anys o més per pur instint, sense saber ni què ni qui era la OMS. Em considero una mare vintage perquè recupero, com tantes mares que conec, la lactància com aliment i molt més per al meu fill, com feia ma padrina.

Penjador Don't disturb by Sombrero Cloché

Alletar és bonic, màgic i sa, però també és complicat i reconec que jo he tingut la sort de que tot hagi anat fluid. Així que vaig veure que és molt important la feina que fan les noies d'Alleta, ajudant en tots els sentits a que tota dona es senti forta i segura en la lactància. Entre la família, el diari i Sombrero Cloché no em queda molt temps per col·laborar de forma activa amb Alleta, així que vaig pensar en aportar el meu granet de sorra així, amb aquest "Don't disturb" que espero que ajudi a moltes #maresVintage.

#SócUnaMareVintage

Lorena

Descarregreu-vos el vostre penjador Don't disturb:

http://www.sombrerocloche.com/downloads/Alleta-DD.pdf

LA LACTÀNCIA DE LA MAYTE I LA SÍLVIA

Avui amb el testimoni de la Mayte inaugurem un nou apartat del nostre bloc, on volem mostrar-vos les experiències que tenen les mares amb la lacància materna en primera persona.

La vivència de la lactància de la Mayte i la Sílvia, i també del Toni, és una història de superació personal i d'amor per sobre de tot. Ens mostra com uns inicis difícils poden tenir un final feliç amb la informació i el suport adequats, i sobretot com la lactància pot curar les ferides que es poden obrir després d'una cesària.

Des d'aquí li volem agrair que hagi compartit amb nosaltres la seva esperiència.

Sóc la Mayte i la meva filleta és la Sílvia i ara té 16 mesets.

Sempre he pensat que tinc instint maternal i sempre havia tingut clar que donaria el pit als meus fills, però per desconeixement sempre havia dir “si puc, li donaré pit”. Ara sé que totes les mares que volen, poden donar pit, i les que no volen estan en tot el seu dret de no fer-ho.

Al quedar embarassada vaig buscar llibres que parlessin de l’embaràs i de la maternitat. M’agrada molt llegir i per Sant Jordi acostumo a fer la meva gran comprada anual de llibres, uns perquè me’ls han recomanat i d’altres perquè m’enamoren des del taulell estant. I així vaig descobrir el “Bésame Mucho” i a partir d’ell, “Un Regalo para toda la vida”.

Vaig descobrir que totes les mares poden donar pit.

Vaig descobrir que hi havia grups que donaven suport a la lactància.

Vaig descobrir que es podia donar pit tant temps com es volgués.

Vaig descobrir totes les coses bones que comporten la lactància, tant per la mare com pel bebè.

Un cop vaig ser mare vaig SENTIR quan de meravellós té la lactància.

L’inici va ser dificultós.

La Sílvia va néixer per cesària però abans de que passés un hora des de que va néixer ja estàvem juntes a l’habitació. La llet va trigar més de tres dies a pujar i a la clínica ningú sabia com ajudar-me a col·locar a la Sílvia al pit...jo no sabia si ho feia bé.

Ningú del meu entorn entenia el meu empenyo en voler donar pit i des del primer dia vaig sentir les típiques frases de “igual no tens prou llet”, “dóna-li el biberó i no et compliquis”, “donar pit es molt pesat”,etc. Fins i tot la meva mare, que va alletar 4 mesos al meu germà (a mi només 20 dies) anava fent que no amb el cap mentre jo intentava que la Sílvia s’enganxés.

Al arribar a casa, tot i l’alegria de saber que els meus pits estaven plens de llet, la cosa va empitjorar. La Sílvia no s’agafava bé, jo no la col·locava bé i agafava unes postures impossibles i els meus mugrons em feien molt mal...a mesura que anaven passant les tomes les llàgrimes eren més grans per la impotència de no saber que feia malament més que pel dolor....vaig anar a Alleta. Em van ajudar amb la col·locació però tampoc va millorar.

Cada cop la desesperació era més gran i quasi sentia vergonya per no saber-ho fer bé. Em sentia molt frustrada com a mare: no havia pogut donar a  llum a la meva filla i a sobre no sabia donar-li el pit....

El meu marit, la única persona que realment em va animar i em va donar suport en aquells durs primers mesos, fart de veurem plorar, va anar a comprar-me unes mugroneres......quin alleujament per als meus mugrons!!!

Varem estar amb mugroneres durant més de dos mesos....per sort, la producció de llet la vaig mantenir.

Mai vaig donar-li cap suplement de llet artificial.

Les tomes amb mugroneres eren eternes i la sensació de frustració no acabava de marxar. Jo volia donar el pit i no volia que la Sílvia xuclés cap goma!

Vaig tornar a Alleta.

Varem tornar a col·locar a la Sílvia. Em van ensenyar com donar el pit tombada (un gran descobriment!).

A l’arribar a casa vaig abandonar les mugroneres, els mugrons em van tornar a fer mal però vaig aguantar i continuar. Vaig fer el mètode pell amb pell tal i com m’havien recomanat a Alleta i va funcionar.

En una setmana vaig deixar de fer anar les mugroneres.

La Sílvia s’enganxava bé.

Ara plorava de FELICITAT!

Ho havia aconseguit.

Les tomes van passar de ser d’una hora a 15 minuts la més llarga!!

Quan varem començar amb l’alimentació complementària, varem passar de la inseguretat de saber si prenia prou llet dels primers mesos a la tranquil·litat de saber que tot el que li faltés de sòlid s’ho compensaria ella mateixa popant més.

La tranquil·litat de que vagis on vagis, facis el que facis, la teva filla sempre té disponible el millor aliment en la quantitat justa que li fa falta (mai s’acaba) i en la temperatura ideal (no crema i no es refreda), es igual que estiguis dalt d’una serralada o que et quedis al carrer perquè s’ha espatllat el pany de la porta (com ens va passar a la platja aquest estiu!)

Quan vaig reincorporar-me a la feina, em treia la llet i li donava la meva mare en biberó. En una setmana ja s’hi va habituar. Va resultar ser molt més fàcil del que em pensava. Es totalment compatible anar a treballar i donar pit. Bé cal dir que una reducció de la jornada laboral hi ajuda molt. També sentia tranquil·litat de saber que tot el que no hagués volgut menjar durant el matí quan jo no hi era, ho compensaria per la tarda/nit popant.

El millor moment del dia és quan torno a casa al migdia i ens estirem al llit a popar i per fer la migdiada...i quan era més petitona feia la migdiada a sobre meu.

Ara gaudim de cada toma. M’encanta quan em demana popa, “vú-popá” diu! I quan acaba de popar li dona un petonet al meu pit!

Ens serveix d’aliment, de consol quan se fa pupa, per a dormir, en els despertars nocturns, com a medicina quan ens fan mal les dentetes, com a dieta ideal quan tenim la panxeta malament....

Donar el pit ha set el nostre bàlsam reparador: ens ha compensat d’un part per cesària, ens ha compensat de no haver pogut donar-li la benvinguda que els pares havíem desitjat per aquell dia.

Es com tornar a confiar en el meu cos, en el meu instint de mare...

Dono gràcies a la meva obstinació, al meu marit, a Alleta (a la Rosa i a la Cristina), al Dr. Gonzàlez pels seus meravellosos llibres i sobretot, a la meva filleta per fer-me tant feliç.

           

Mayte, Toni i Sílvia.