PERSEVERANÇA

Us presentem el relat de lactància d'una mare que ha aconseguit alletar al seu fill durant 22 mesos, i continua, gràcies al fet de tenir les idees molt clares, un bon suport, saber buscar l'ajut adequat i sobretot perseverança.

Moltes gràcies per explicar-nos la teva experiència i per les teves paraules vers Alleta, per nosaltres molt valuoses.

Imatge extreta del blog www.thealphaparent.com

La meva mare ens va donar el pit tant a mi com al meu germà petit, al mitja va ser impossible perquè va estar molt de temps hospitalitzat després de nàixer, però per mi el normal era i és donar el pit als nadons. Per això quan va nàixer el meu fill, jo sabia que li donaria el pit, com moltes altres coses amb la maternitat, ni tan sols m’ho vaig plantejar, senzillament vaig pensar que era la manera que s’havia de fer.

El part va ser induït ja que s’estava tant bé a la panxa que no volia sortir, tot va anar súper bé i prou ràpid. Tant bon punt varem pujar a l’habitació es va agafar al pit, les llevadores ens van dir que ho estàvem fent molt bé i que seguíssim així. La primera nit, fruit de la meva inexperiència, recordo que vaig preguntar a les llevadores si era normal que tota l’estona volgués estar mamant, em semblava que era massa! Però ja vaig entendre que si, i vam poder anar fent al seu ritme.

Un cop a casa ens va venir a fer una visita la llevadora del CAP per veure si s’havia establert bé la lactància i fer un primer control al nadó i a la mare. Va dir que tot anava bé, que ja m’havia fet la pujada la llet, que jo m’havia recuperat súper bé i que continuéssim així. Això de la pujada de la llet ha set molt curiós durant tota la lactància perquè la meva mare em deia que ella ho notava molt fort, que fins i tot amb mi li va agafar febre la primera vegada i que sempre li sortia molt llet, i jo ara després de 22 mesos de lactància encara no sé que és notar una pujada de la llet, ni fer servir un disc de lactància...  tot i que és evident que la llet hi és.

Quan vam començar a anar a les revisions de la pediatra, el meu fill no pujava de pes com tocava, es passava moltíssimes hores al pit i tot i així semblava que no acabava de produir la llet suficient. Vaig anar a consultar a la llevadora, a un metge especialista en lactància, a un altra pediatra, ens va derivar per valorar frenell, vam anar a Alleta,... però el meu fill seguia sense saber acabar d’agafar-se bé al pit i jo em sentia molt frustrada i a la vegada trista. Una perla de llet també pel mig, extractor tot el dia, i un rosari de situacions van fer que comences a donar-li algun suplement, però per sort i amb l’assessorament d’Alleta i de les seves super assessores desseguida vaig deixar el biberó per fer-ho amb el relactador, d’aquesta manera em van dir si el nen realment necessita més llet ho podrà anar traient del relactador però al mateix temps t’estarà estimulant la producció. I així va ser, jo em treia sempre que podia (que no era massa), i li donava amb el relactador i sinó dons llet en pols, poc a poc ell va anar agafant més pes i jo veia com podia espaiar un pelet més les tomes sense que sembles que s’estigues morint de gana tota l’estona.

Quan ja semblava que tot anava a millor, les mateixes assessores em van animar a anar reduint la quantitat de suplement. Però he de dir que això no ho vaig poder fer fins que jo em vaig empoderar del tot i el meu home també ho va veure clar. Aleshores vam anar reduint de mica en mica, fins que era tant poqueta la quantitat de suplement que ja la vam poder treure del tot.

Realment, totes aquestes peripècies van durar un mes i mig, però quin mes i mig! Jo pensava que no s’acabava mai, plorava, em sentia fatal,... ara ho miro enrere i és una anècdota més. El meu fill té ara 22 mesos, és un nen súper curiós i feliç. Fa un parell de mesos em fet destete nocturn perquè jo estava esgotada de no poder dormir, i ara seguim fent pit pel matí i per la nit, i estic molt més relaxada, tots descansem millor i estic orgullosa d’haver comptat amb el suport del meu home durant tot el procés, tant en els moments bons com en els dolents. Però tot això donaria encara per un altre relat, que hem intentat fer de la forma més respectuosa possible.  

He tingut molta sort de comptar amb una xarxa de suport molt bona, perquè potser en un altra situació hagués tirat la tovallola molt abans, però vaig perseverar perquè sabia que era el millor per al meu fill i ens ha sortit bé, ell també és tot un campió! Perquè tots dos hem tingut que aprendre molt, i de ben segur que seguirem aprenent.

​