IMPORTANT !

A partir del 22 de setembre ens reunim els dilluns de 17:30 a 19:00 al Centre Cívic de Pardinyes.

Igualment, els nostres telèfons continuen estant disponibles per a qualsevol consulta o dubte que tinguis, i si es necessari, podem quedar amb vosaltres i veure'ns.

23 de març 2015

UNA MARE AMB LES IDEES CLARES

Aquí teniu el relat d'una mare amb les idees clares, més del que fins i tot ella s'hauria pogut pensar després de tenir tots els dubtes que poden arribar a tenir qualsevol mare d'un primer fill.

Gràcies per compartir amb nosaltres la teva història de lactància.


El punt de vista preferit de la lactància de la nostra protagonista
Tinc 30 anys i la meva filla ahir va fer un any. Som tres germanes i ma mare no ens va alimentar amb lacància materna perquè en aquella època no era una cosa que es promogués, inclús ma mare diu que a ella en quant va tenir a una de les tres, no recordo quina, li van embenar els pits ben fort (encara no sé amb quina finalitat). Tot i així, he vist a les meves germanes donar el pit als seus fills. Una d’elles fins i tot a dos fills a l'hora.

Jo tenia clar que volia donar-li el pit a la meva filla, però les últimes setmanes d’embaràs si em preguntaven pel tema, jo contestava que “ho intentaría”. Contestava això perquè vaig començar a veure molts casos en què no pujava la llet, el nen es quedava amb gana, gent a la que li feia molt mal… En definitiva, que una cosa que ha de ser tant fàcil i natural, al final no resultava tant fàcil, o això és el que em semblava.

Quan va nèixer la petita se’m va enganxar crec que bastant bé. A l’hospital me van dir que me la posès cada dos-tres hores. No ho vaig fer, no sé si vaig fer bé o malament. Però va nèixer amb tres quilets, i la llevadora del CAP m’havia dit que els bebés néixen amb reserves, així que la vaig deixar que dormís el que ella necessitès i quan es despertava me la posava al pit. N'hi havia un al que no s’enganxava bé, i va continuar així quan vam arribar a casa. Però amb dos visites de la llevadora a casa es va sol.lucionar el problema.

Els dos primers mesos van ser molt bonics i molt durs. Tenia la sensació de que no feia més que donar-li el pit. La nena popava i als deu minuts s’adormia. Popava continuament. Alguns van començar a insinuar que potser es quedava amb gana, que igual amb un biberó… Però jo sabia que no era això, la nena agafava pes, el que pasava és que simplement era un bebé i tot allò era normal. Sacrificat, esclau si vols, molt cansat… Però normal i preciós. Tot i això també hi van haver moments en què me vaig desanimar. No podia fer res més que estar-me al sofà amb el pit fora quan tenia mil coses que fer a casa, però sabia que era allò el que tocava en aquell moment. I tot i que les insinuacions constants sobre donar-li “una ajuda” no ajuden en absolut, el meu marit estava del meu costat i això va ser molt important per a mi.

Als pocs dies d’estar a casa me van haver d’ingressar per una infecció i el ginecòleg me va dir que no li podia donar el pit pel tractament que m’havia de posar. Me vaig sentir fatal, me va fer molta pena pensar que tant petiteta, amb lo bé que s’havia agafat, li haguès de donar durant tota la setmana que duraria el tractament el biberó, amb el risc de que després rebutges el pit. Vaig demanar parlar amb una llevadora o una pediatra per aquest tema però a l’ingressar de nit, fins l’endemà no van venir a l’habitació. Així que tota la nit li vaig donar biberons. Pel matí tant la llevadora com la pediatra me van dir que no hi havia problema amb donar-li el pit, va ser un gran alleujament i vam reprendre la L.M. He que dir que aquells dies van ser durs. No me trobava bé, amb el suero posat, la meva inexperiència i la gran demanda del bebé, se’m va fer molt costós i inclús desagradable. En algun moment, i sabent lo “cómode” que havia sigut la nit que li vaig donar els bibes que en 5 minuts se l’havia pres i a dormir un bon rato, vaig tindre la tentació de demanar-ne algun. Però bé, ho vam fer com vam poder i vam sortir d’aquella història amb més pena que glòria però bé.

Quan vaig començar a treballar la nena tenia 5 mesos i una setmana, i les setmanes prèvies a començar va ser un mal de cap pensar com ho fariem. Però un cop vam començar amb la nova rutina va ser molt fàcil. Me treia la llet a l'oficina i li donaven al dia següent la toma que jo no hi era.

Li he donat L.M. en exclusiva i a demanda fins als 7 mesos. Ja sé que hauria d’haver sigut fins els 6 però entre unes coses i altres… Només li vaig introduir la fruita als 6 mesos i tot lo altre a partir dels 7.
M’han sorprès algunes persones que s’estranyen que li continui donant el pit tot i que ja menja “normal”, i me cansa haver-me de justificar tantes vegades. Preguntes com: “encara li dones el pit? Però ja no tant, no? i quan li treuràs?” formen part del dia a dia.

A dia d’avui, que ja té un anyet, li dono el pit per esmorzar, a la tarde algun ratet i per dormir (això me té morta, popa tota la nit). Els caps de setmana, com no treballo, li dono més cops. I no sé quan li treuré, no m’ho he plantejat encara. He de dir que tot i que ho respecto moltíssim, no m’agradaria que s’allarguès molt. Espero que ella poc a poc ho vagi deixant i si no, doncs ja veurem. Sobre la marxa.

La meva experiencia és genial, la recomano a tothom. Quan era més bebé me quedava embadalida mirant-la des d’aquell punt de vista que tenim les mares quan donem el pit. Li vaig fer mil fotos intentant guardar aquella imatge per sempre. I quan ha anat creixent, m’he sentit estimada i especial amb les seves carícies mentres popa. M’encanta quan te soneta i busca el pit, com es calma amb mi, i el vincle que es crea.

I per acabar, també vull dir que una mica també m’ha decebut, ja que he llegit per tot arreu que els nens alimentats amb L.M. agafen més defenses, que tenen menys infeccions respiratòries i menys otitis que els nens alimentats amb llet artificial. I la meva filla, alimentada exclusivament amb L.M. durant quasi 7 mesos, ha patit d’això, i greument. Però bé, sé que en aquestes coses influeixen més factors i que tot i això he fet el millor per ella i ho tornaré a fer en el futur.




Cap comentari:

Publica un comentari