Gràcies per compartir amb nosaltres la teva història de lactància.
 |
| El punt de vista preferit de la lactància de la nostra protagonista |
Tinc 30 anys i
la meva filla ahir va fer un any. Som tres germanes i ma mare no ens va
alimentar amb lacància materna perquè en aquella època no era una cosa que es promogués, inclús
ma mare diu que a ella en quant va tenir a una de les tres, no recordo quina,
li van embenar els pits ben fort (encara no sé amb quina finalitat). Tot i
així, he vist a les meves germanes donar el pit als seus fills. Una d’elles
fins i tot a dos fills a l'hora.
Jo tenia clar que volia donar-li el pit a la meva filla,
però les últimes setmanes d’embaràs si em preguntaven pel tema, jo contestava
que “ho intentaría”. Contestava això perquè vaig començar a veure molts casos
en què no pujava la llet, el nen es quedava amb gana, gent a la que li feia
molt mal… En definitiva, que una cosa que ha de ser tant fàcil i natural, al
final no resultava tant fàcil, o això és el que em semblava.
Quan va nèixer la petita se’m va enganxar crec que
bastant bé. A l’hospital me van dir que me la posès cada dos-tres hores. No ho vaig fer, no sé si vaig fer bé o malament.
Però va nèixer amb tres quilets, i la llevadora del CAP m’havia dit que
els bebés néixen amb reserves, així que la vaig deixar que dormís el que ella
necessitès i quan es despertava me la posava al pit. N'hi havia un al que no
s’enganxava bé, i va continuar així quan vam arribar a casa. Però amb dos
visites de la llevadora a casa es va sol.lucionar el problema.
Els dos primers mesos van ser molt bonics i molt durs.
Tenia la sensació de que no feia més que donar-li el pit. La nena popava i als deu minuts s’adormia. Popava
continuament. Alguns van començar a insinuar que potser es quedava amb
gana, que igual amb un biberó… Però jo sabia que no era això, la nena agafava
pes, el que pasava és que simplement era un bebé i tot allò era normal. Sacrificat, esclau si vols, molt cansat…
Però normal i preciós. Tot i això també hi van haver moments en què me vaig
desanimar. No podia fer res més que estar-me al sofà amb el pit fora quan tenia
mil coses que fer a casa, però sabia que era allò el que tocava en aquell moment.
I tot i que les insinuacions constants sobre donar-li “una ajuda” no ajuden en
absolut, el meu marit estava del meu costat i això va ser molt important per a
mi.
Als pocs dies d’estar a casa me van haver d’ingressar per
una infecció i el ginecòleg me va dir que no li podia donar el pit pel
tractament que m’havia de posar. Me vaig sentir fatal, me va fer molta pena
pensar que tant petiteta, amb lo bé que s’havia agafat, li haguès de donar
durant tota la setmana que duraria el tractament el biberó, amb el risc de que
després rebutges el pit. Vaig demanar parlar amb una llevadora o una pediatra
per aquest tema però a l’ingressar de nit, fins l’endemà no van venir a
l’habitació. Així que tota la nit li vaig donar biberons. Pel matí tant la
llevadora com la pediatra me van dir que no hi havia problema amb donar-li el
pit, va ser un gran alleujament i vam reprendre la L.M. He que dir que aquells dies
van ser durs. No me trobava bé, amb el suero posat, la meva inexperiència i la
gran demanda del bebé, se’m va fer molt costós i inclús desagradable. En algun
moment, i sabent lo “cómode” que havia sigut la nit que li vaig donar els bibes
que en 5 minuts se l’havia pres i a dormir un bon rato, vaig tindre la tentació
de demanar-ne algun. Però bé, ho vam fer com vam poder i vam sortir d’aquella
història amb més pena que glòria però bé.
Quan vaig començar a treballar la nena tenia 5 mesos i
una setmana, i les setmanes prèvies a començar va ser un mal de cap pensar com
ho fariem. Però un cop vam començar amb la nova rutina va ser molt fàcil. Me
treia la llet a l'oficina i li donaven al dia següent la toma que jo no hi
era.
Li he donat L.M. en exclusiva i a demanda fins als 7
mesos. Ja sé que hauria d’haver sigut fins els 6 però entre unes coses i
altres… Només li vaig introduir la
fruita als 6 mesos i tot lo altre a partir dels 7.
M’han sorprès algunes persones que s’estranyen que li
continui donant el pit tot i que ja menja “normal”, i me cansa haver-me de
justificar tantes vegades. Preguntes com: “encara li dones el pit? Però ja no
tant, no? i quan li treuràs?” formen part del dia a dia.
A dia d’avui, que ja té un anyet, li dono el pit per
esmorzar, a la tarde algun ratet i per dormir (això me té morta, popa tota la
nit). Els caps de setmana, com no
treballo, li dono més cops. I no sé quan li treuré, no m’ho he plantejat
encara. He de dir que tot i que ho respecto moltíssim, no m’agradaria que
s’allarguès molt. Espero que ella poc a poc ho vagi deixant i si no, doncs ja
veurem. Sobre la marxa.
La meva experiencia és genial, la recomano a tothom. Quan
era més bebé me quedava embadalida mirant-la des d’aquell punt de vista que tenim
les mares quan donem el pit. Li vaig
fer mil fotos intentant guardar aquella imatge per sempre. I quan ha
anat creixent, m’he sentit estimada i especial amb les seves carícies mentres
popa. M’encanta quan te soneta i busca el pit, com es calma amb mi, i el vincle
que es crea.
I per acabar, també vull dir que una mica també m’ha
decebut, ja que he llegit per tot arreu que els nens alimentats amb L.M.
agafen més defenses, que tenen menys infeccions respiratòries i menys otitis
que els nens alimentats amb llet artificial. I la meva filla, alimentada
exclusivament amb L.M. durant quasi 7 mesos, ha patit d’això, i greument. Però
bé, sé que en aquestes coses influeixen més factors i que tot i això he fet el
millor per ella i ho tornaré a fer en el futur.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada