L'HELENA, UNA MARE EXPERTA EN PATINATGE QUE FA TÀNDEM

Aquesta setmana compartim amb vosaltres la història de lactància de l'Helena. Una mare que ha alletat 4 anys i mig al seu primer fill i 4 a la petita.
La nostra protagonista i els seus fills van estar fent tàndem durant 2 anys i mig i, al mateix temps, l'Helena era donant de llet materna. Una lactància feliç de gairebé 6 anys ininterromputs.

Gràcies Helena per compartir amb nosaltres la teva experiència.

El meu primer fill va néixer a l’hospital, en un part molt medicalitzat, després d’intentar parir a casa i bloquejar-me. A l’hospital no se’ns va respectar en absolut i va ser una experiència dolorosa. Per sort, tenia clar que volia alletar i m’havia llegit tot el que havia pogut (guies, manuals, tríptics d’associacions, Carlos González…) i tot i que al principi vaig patir molta irritació per una succió molt continuada, suposo que el meu fill necessitava compensar tot el que ens havia passat i per una senyora episiotomia que m’havien fet, vaig passar amb paciència el primer mes i a poc a poc vam anar ordenant les tomes. Vam viure una lactància meravellosa sense clivelles ni mastitis ni res més que no fossin les típiques crisis de creixement i la típica fase de mossegar, que vam afrontar sense problemes. Dormíem tots tres junts i el 90% de les nits eren boníssimes, fent 5-6 despertades per popar de les que gairebé ni m’adonava. La complementària va ser molt fàcil, al seu ritme i tots dos érem feliços amb el nostre fular amunt i avall.

En una visita a la doctora de capçalera per un assumpte poc important, el mes abans de quedar embarassada de nou, em va dir que deslletés el meu fill i jo li vaig dir que ja veuria el que feia, per no discutir. Però em va deixar anar: “Fes el que vulguis. Però més que res és perquè pots patir petits avortaments”…Imagineu-vos la meva cara, “petits avortaments?” Estava ple de mala baba i cinisme, però vaig callar.

Criar el meu fill va ser tan fàcil i feliç que quan tenia 12 mesos em vaig quedar embarassada de la meva filla. Els tres primers mesos van ser una mica durs pel tema dels vòmits i per l'adoloriment dels pits, però negociant la durada de les tomes, vam seguir endavant. Als 5 mesos d’embaràs vaig deixar de portar el meu fill a sobre, no podia ni amb el Mei Tai ni amb la bandolera, anava cansadíssima. La meva sogra em va regalar una cadireta de passeig i ell estava conforme a “caminar-cadireta-braços iaia”  i jo el tenia a la falda sempre que érem a casa per compensar. Als set mesos d’embaràs va començar a mossegar, crec que perquè no treia la quantitat que ell volia i com que li deia que si mossegava no hi havia popa, va passar una setmana sense demanar popa i vaig pensar que érem part d’aquell 60% que es deslleten.

 Però als 7 dies em va  dir “mama popa” i jo li  vaig recordar que li donava però sense mossegar.Va popar a sac fins el dia que vaig parir. La meva filla va néixer a casa en un part meravellós a les 11:45 de la nit, amb una nevada espectacular. Es va agafar al pit sense cap problema i a primera hora del matí van portar el meu fill: “EL BEBEEEEEEÈ!”, va dir amb un somriure enorme, no ho oblidaré mai.

 La popa  va ser el gran remei als moments en que em reclamaven tots dos, un a cada popa i ningú s’havia d’esperar per les atencions de la mama. Normalment quan la petita popava, ell també i sinó miràvem contes, enganxines, trencaclosques…Els dos primers mesos popaven al mateix ritme, estaven els dos com dos cigronets. Les nits eren el moment més delicat, perquè tots dos em volien en exclusiva i era complicat. Poc a poc ens vam anar coneixent tots i ells han anat aprenent a esperar torn i a compartir. Fa més d’un any que fem tàndem i és tant especial! Alletar-los als dos, veure com es donen la mà mentre popen, com la nena pica el cul de sa germà demanat torn, com ell espera dient “Aquella popa és meva, eh tata?”, quan arribo de fer alguna gestió i se’m llancen a sobre i el meu fill diu: “Pesem eh…és que som grans!…som grans i volem popa”. Poparan fins que ho necessitin, tan a nivell físic com afectiu, perquè jo sóc feliç així, els meus fills també i el meu marit també.

Aquestes alçades encara hi ha gent que no s’ha avorrit de preguntar si no es tenen gelosia, si tinc prou llet pels dos, si no som massa grans, fins quan els penso alletar…però jo ja sóc tan experta en patinatge que tot em rellisca! Fins l’ infinit i més enllà!!!

Helena.

* El relat de l'Helena ha estat publicat amb anterioritat al bloc de l'Alba Padró Som la llet http://criatures.ara.cat/somlallet/2011/03/29/aquella-popa-es-meva-eh-tata/