LA LACTÀNCIA DE LA MAYTE I LA SÍLVIA

Avui amb el testimoni de la Mayte inaugurem un nou apartat del nostre bloc, on volem mostrar-vos les experiències que tenen les mares amb la lacància materna en primera persona.

La vivència de la lactància de la Mayte i la Sílvia, i també del Toni, és una història de superació personal i d'amor per sobre de tot. Ens mostra com uns inicis difícils poden tenir un final feliç amb la informació i el suport adequats, i sobretot com la lactància pot curar les ferides que es poden obrir després d'una cesària.

Des d'aquí li volem agrair que hagi compartit amb nosaltres la seva esperiència.

Sóc la Mayte i la meva filleta és la Sílvia i ara té 16 mesets.

Sempre he pensat que tinc instint maternal i sempre havia tingut clar que donaria el pit als meus fills, però per desconeixement sempre havia dir “si puc, li donaré pit”. Ara sé que totes les mares que volen, poden donar pit, i les que no volen estan en tot el seu dret de no fer-ho.

Al quedar embarassada vaig buscar llibres que parlessin de l’embaràs i de la maternitat. M’agrada molt llegir i per Sant Jordi acostumo a fer la meva gran comprada anual de llibres, uns perquè me’ls han recomanat i d’altres perquè m’enamoren des del taulell estant. I així vaig descobrir el “Bésame Mucho” i a partir d’ell, “Un Regalo para toda la vida”.

Vaig descobrir que totes les mares poden donar pit.

Vaig descobrir que hi havia grups que donaven suport a la lactància.

Vaig descobrir que es podia donar pit tant temps com es volgués.

Vaig descobrir totes les coses bones que comporten la lactància, tant per la mare com pel bebè.

Un cop vaig ser mare vaig SENTIR quan de meravellós té la lactància.

L’inici va ser dificultós.

La Sílvia va néixer per cesària però abans de que passés un hora des de que va néixer ja estàvem juntes a l’habitació. La llet va trigar més de tres dies a pujar i a la clínica ningú sabia com ajudar-me a col·locar a la Sílvia al pit...jo no sabia si ho feia bé.

Ningú del meu entorn entenia el meu empenyo en voler donar pit i des del primer dia vaig sentir les típiques frases de “igual no tens prou llet”, “dóna-li el biberó i no et compliquis”, “donar pit es molt pesat”,etc. Fins i tot la meva mare, que va alletar 4 mesos al meu germà (a mi només 20 dies) anava fent que no amb el cap mentre jo intentava que la Sílvia s’enganxés.

Al arribar a casa, tot i l’alegria de saber que els meus pits estaven plens de llet, la cosa va empitjorar. La Sílvia no s’agafava bé, jo no la col·locava bé i agafava unes postures impossibles i els meus mugrons em feien molt mal...a mesura que anaven passant les tomes les llàgrimes eren més grans per la impotència de no saber que feia malament més que pel dolor....vaig anar a Alleta. Em van ajudar amb la col·locació però tampoc va millorar.

Cada cop la desesperació era més gran i quasi sentia vergonya per no saber-ho fer bé. Em sentia molt frustrada com a mare: no havia pogut donar a  llum a la meva filla i a sobre no sabia donar-li el pit....

El meu marit, la única persona que realment em va animar i em va donar suport en aquells durs primers mesos, fart de veurem plorar, va anar a comprar-me unes mugroneres......quin alleujament per als meus mugrons!!!

Varem estar amb mugroneres durant més de dos mesos....per sort, la producció de llet la vaig mantenir.

Mai vaig donar-li cap suplement de llet artificial.

Les tomes amb mugroneres eren eternes i la sensació de frustració no acabava de marxar. Jo volia donar el pit i no volia que la Sílvia xuclés cap goma!

Vaig tornar a Alleta.

Varem tornar a col·locar a la Sílvia. Em van ensenyar com donar el pit tombada (un gran descobriment!).

A l’arribar a casa vaig abandonar les mugroneres, els mugrons em van tornar a fer mal però vaig aguantar i continuar. Vaig fer el mètode pell amb pell tal i com m’havien recomanat a Alleta i va funcionar.

En una setmana vaig deixar de fer anar les mugroneres.

La Sílvia s’enganxava bé.

Ara plorava de FELICITAT!

Ho havia aconseguit.

Les tomes van passar de ser d’una hora a 15 minuts la més llarga!!

Quan varem començar amb l’alimentació complementària, varem passar de la inseguretat de saber si prenia prou llet dels primers mesos a la tranquil·litat de saber que tot el que li faltés de sòlid s’ho compensaria ella mateixa popant més.

La tranquil·litat de que vagis on vagis, facis el que facis, la teva filla sempre té disponible el millor aliment en la quantitat justa que li fa falta (mai s’acaba) i en la temperatura ideal (no crema i no es refreda), es igual que estiguis dalt d’una serralada o que et quedis al carrer perquè s’ha espatllat el pany de la porta (com ens va passar a la platja aquest estiu!)

Quan vaig reincorporar-me a la feina, em treia la llet i li donava la meva mare en biberó. En una setmana ja s’hi va habituar. Va resultar ser molt més fàcil del que em pensava. Es totalment compatible anar a treballar i donar pit. Bé cal dir que una reducció de la jornada laboral hi ajuda molt. També sentia tranquil·litat de saber que tot el que no hagués volgut menjar durant el matí quan jo no hi era, ho compensaria per la tarda/nit popant.

El millor moment del dia és quan torno a casa al migdia i ens estirem al llit a popar i per fer la migdiada...i quan era més petitona feia la migdiada a sobre meu.

Ara gaudim de cada toma. M’encanta quan em demana popa, “vú-popá” diu! I quan acaba de popar li dona un petonet al meu pit!

Ens serveix d’aliment, de consol quan se fa pupa, per a dormir, en els despertars nocturns, com a medicina quan ens fan mal les dentetes, com a dieta ideal quan tenim la panxeta malament....

Donar el pit ha set el nostre bàlsam reparador: ens ha compensat d’un part per cesària, ens ha compensat de no haver pogut donar-li la benvinguda que els pares havíem desitjat per aquell dia.

Es com tornar a confiar en el meu cos, en el meu instint de mare...

Dono gràcies a la meva obstinació, al meu marit, a Alleta (a la Rosa i a la Cristina), al Dr. Gonzàlez pels seus meravellosos llibres i sobretot, a la meva filleta per fer-me tant feliç.

           

Mayte, Toni i Sílvia.